¡Que visquin els nuvis!

Ja sóc gran per decidir el que convé fer. I el que convé és dir sempre la veritat. No suporto aquells polítics que consideren que una cosa és la funció pública i una altra, la vida privada. L’electorat ens vol conèixer i no ens poden caure els anells per explicar-li l’esport que ens agrada, els llibres que llegim o el punt de sal de la paella. Es viu molt millor amb la veritat de cara, perquè, si no, un dia qualsevol fotògraf et fa pols la reputació. 

Sóc feliç perquè l’altre dia em vaig casar finalment amb el Rafa. Els clàssics deien allò de “pri­mum vivere, deinde philosophare”. O sigui, que ja no penso en la filosofia de l’amor i en l’afecte que ens devem el Rafa i jo. Ara penso més en els suculents plats que ens dedicarem entre l’alegria de molts amics que ens volen bé. Perquè això és el que he experimentat en aquests dies de casaments i tornabodes: que el fet de ser homosexuals públics no ens converteix en aneguets lletjos.

Fins i tot va venir al meu casament la ministra del PP Ana Pastor. “Només Santi Vila sap com tractar les dones”, deu haver dit en el consell de ministres quan Ruiz Gallardón li deu haver retret la seva assistència. La relació entre Pastor i jo és un triomf de les persones sobre la intransigència de la política. He rebut felicitacions d’amics extremenys, gallecs, lleonesos i canaris. La felicitat dels éssers humans és, en aquests moments que corren, la mesura de totes les coses positives. També va venir al nostre casament el president Mas, potser fent el cor fort, però hi era. Aquell dia sí que va ser per a nosaltres el verdader dia de l’orgull gai. ¡És clar que estic orgullós de compartir la meva vida amb el Rafa!

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Al llarg d’aquests dies brevíssims de viatge de nuvis m’ha passat pel cap un sopar íntim amb els polítics que han tingut el coratge de sortir de l’armari, de convèncer i fins i tot de guanyar. Hi hauria el congressista peruà Carlos Bruce, la primera ministra islandesa Jóhanna Sigurdardóttir, el ministre d’Afers Estrangers alemany Guido Westerwelle, el longeu alcalde de Berlín Klaus Wowereit i el que ho va ser durant molts anys de París, Bertrand Delanoë. També hi convidaria Van Beust, alcalde d’Hamburg; Annise Parker, alcaldessa de Houston; Jerónimo Saavedra, alcalde de Las Palmas, i Corine Mauch, alcaldessa de Zuric. És l’hora dels valents. L’amor exigeix valentia i mostrar-lo en públic exigeix convicció.

Em sento segur en el meu nou estat civil. Sé que a mi se m’exigirà més que als meus altres col·legues, però no els fallaré. El territori que administro vertebra un país petit, però el nostre territori personal ens farà grans. Amb el Rafa viuré el silenci confortable dels que no necessiten demostrar que són més guapos i intel·ligents que la resta. A casa, les úniques plomes seran les estilogràfiques i els armaris sempre tindran les portes obertes. Ens oferim al món per embellir-lo i per crear climes de tolerància i de gratitud. Casa nostra serà casa de tots i de totes aquelles persones que es fixen més en els fets que en la condició. Encara no ho havia dit, però que visquin els nuvis, siguin del color que siguin. Fa temps que hem oblidat les tempestats i ja només ens queda la llum de l’arc de sant Martí.