Déu et salvi de ser peó en una 4GW

D'entre les diverses guerres que es desenvolupen en aquest bel·licós 2014, el conflicte ucraïnès destaca per la forma com els contendents originals han perdut protagonisme fins a uns extrems alarmants. Si en un principi els mitjans occidentals van pretendre donar-li una motivació ètnica, descrivint un enfrontament entre ucraïnesos occidentals i orientals, a aquestes altures sembla importar ben poc el mateix destí d'Ucraïna en conjunt. El conflicte al Donbas s'ha convertit en un pols entre els EUA i Rússia, en el qual ja no solament s'entrecreuen les acusacions sobre la possibilitat que els corresponents fillols ucraïnesos o prorussos estiguin implicats en l'atac al vol MH17, sinó que fins i tot s'han arribat a llançar retrets entre Washington i Moscou, almenys mitjançant la premsa i en un to de clara propaganda bèl·lica.

La situació, canviant el destí de l'arxiduc Francesc Ferran pel del vol MH17, podria assemblar-se a la de l'estiu del 1914, si no fos perquè la guerra que s'ha entaulat a Ucraïna correspon en bona mesura al que se'n diuen guerres de quarta generació (4GW) en què les hostilitats de baixa intensitat s'entremesclen amb el recurs continuat a la pressió diplomàtica, operacions encobertes, intensa manipulació informativa i gran activitat en xarxes socials.

En aquesta línia, els objectius dels uns i dels altres s'han perdut de vista fins a tal punt que enmig de les intenses i apassionades preses de postura maniquees ningú sembla preguntar-se d'on procedeix el combustible amb què es mouen els tancs o avions de combat ucraïnesos. En efecte: de+ Rússia.

Lògicament, a cap dels bàndols li interessa treure a la llum aquesta situació tan anormal, cadascun pels seus propis motius. Però, en conjunt, obeeix a la situació estratègica de fons: Moscou no vol intervenir amb força a Ucraïna, perquè això podria significar la corresponent intromissió directa de l'OTAN que no necessàriament hauria de ser massiva, però sí suficient per incloure aquest país com a aliat de primera línia o fins i tot, a mitjà termini, la seva integració a l'Aliança Atlàntica per via preferent. La disfuncionalitat resultant transformaria la Ucraïna actual en una Ucraïna Occidental amputada del Donbas i fins i tot de la sortida al mar Negre. Però a efectes de la geoestratègia OTAN -és a dir, de qui hi mana- seria una excel·lent base d'operacions a uns 600 quilòmetres de Moscou que, a més, aïllaria pel sud Bielorússia, el seu aliat més rellevant a la zona.

Rússia, per la seva banda, està aplicant una maniobra que ja va ser utilitzada amb èxit a Geòrgia durant la guerra del 2008: pressionar sobre Ucraïna per demostrar que el Govern és incapaç de controlar la situació. Això va ser relativament fàcil amb el petit país del Caucas, governat per un personatge com Mikheil Saakaixvili. Però si bé el cas ucraïnès és més complex, no li falten flancs oberts per explorar en aquesta direcció. No cal passar molt de temps a Kíev per constatar que els partits i els grups de la ultradreta -no necessàriament parlamentària- segueixen exercint una forta pressió des del carrer; que la Guàrdia Nacional està molt polititzada i mercenaritzada; que algun o alguns ministeris posseeixen potestats indegudes; que no són estranyes les tanganes al Parlament; o que els oligarques segueixen mantenint elevades i fosques quotes de poder. A tot plegat s'hi suma la dimissió del primer ministre Iatseniuk.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per això, els estrategs nord-americans tenen interès a portar la guerra a un nivell retòric més general; això explica els exitosos intents de centrar totes les responsabilitats en el maquiavèl·lic Putin. I a aquestes altures, aquesta situació és un caramel enverinat per a Ucraïna. Com més dependent sigui el país d'interessades estratègies exteriors, més irreversible serà la situació que viu. Ucraïna no pot guanyar per si mateixa una guerra contra els rebels al Donbas, o el preu que pot pagar per això serà molt alt. No solament no disposa de potencial militar adequat, sinó que depèn de Rússia per al seu proveïment energètic i de suports variats però limitats de la part nord-americana i els seus aliats menors a la zona.

L'estratègia de les sancions impulsada des de Washington tampoc farà agenollar Rússia; només s'entén com una forma de mantenir la tensió a favor seu, dificultant la iniciativa de la UE. Així que l'interès principal del Govern de Kíev hauria de ser recuperar el control del seu propi país i del conflicte en el termini més breu possible i buscar una forma d'acord diplomàtic pel seu propi compte o amb ajuda de tercers no implicats en la situació. Tot procurant quedar bé, és clar, amb Washington, Moscou i Brussel·les.