ESTRATÈGIES OBLIQÜES
El conte dels Pujol
Hi havia una vegada un honest polític el pare del qual va morir uns mesos abans que ell arribés a president de la Generalitat. Com que el seu pare veia incerta la seva carrera política, va deixar al testament que fossin la seva dona i els seus set fills els que es quedessin amb una part important de l'herència que, casualment, s'amagava a l'estranger, en un paradís fiscal. Quan va conèixer aquesta herència, l'honest polític va tenir molts dubtes de consciència, però finalment va decidir acceptar-la i compaginar la presidència de la Generalitat amb aquests diners en frau fiscal. Primer li va encarregar a una persona de la seva màxima confiança -hi ha qui en diria testaferro- que gestionés l'herència perquè els seus fills eren menors; més tard, quan van créixer, un d'ells es va convertir en el gerent d'aquest milionari patrimoni familiar.
Van passar els anys. Els lustres. Les dècades. Vam canviar de segle i en 34 anys els pobrets nens, la pobreta esposa i el pobret i molt honest polític català no van trobar el moment per declarar l'herència davant Hisenda, malgrat que en aquest temps hi va haver tres amnisties fiscals anònimes que haurien pogut aprofitar. Finament, el molt honest polític ha decidit confessar, demanar disculpes als ciutadans i pagar al fisc el que es deu -una quantitat diverses vegades superior al que hauria suposat fer-ho fa poc més d'un any-, per acabar amb insinuacions i comentaris. N'hi havia que denunciaven que la seva família tenia milions a l'estranger pels quals no pagaven impostos. Insídies i calúmnies, com s'ha pogut comprovar.
Notícies relacionades¿Es creuen el conte dels Pujol? Jo no. I perdonin que em prengui a broma la confessió, les disculpes i el tardà penediment, que rigui per no plorar. Que l'home que durant 23 anys va presidir la Generalitat defraudés impostos des del primer dia en què va arribar al poder, mentís als ciutadans i ocultés part de la fortuna familiar en paradisos fiscals ja és greu per si mateix. El pitjor és que aquesta confessió sense precedents arriba tard, no és creïble, no és completa i no serveix com a coartada per tapar l'enorme cas de corrupció que ja investiga la Justícia i que no admet expiació.
La versió de Jordi Pujol és pròpia d'algú que ha actuat durant dècades amb impunitat. El conte és tan inversemblant com la resposta d'Artur Mas. Diu el president que és «un tema personal que no té res a veure amb el partit»; el típic afer privat que només afecta el que fins fa poc era la seva mà dreta, Oriol Pujol, i el president fundador de Convergència, el seu padrí polític i l'home que el va nomenar el seu delfí. Fa no tant, les denúncies sobre els Pujol eren venudes per CiU com a atacs contra Catalunya. Avui, quan Pujol confessa, la pàtria es redueix a un assumpte personal.
