Una decisió eclesial per a la història
Dones a l'altar
L'Església anglicana ha donat a la catòlica un altre exemple d'obertura al permetre l'ordenació de bisbesses
Dues escenes religioses diferents, dues imatges diferents de dones. 7 de novembre del 2010: al voltant de 250.000 persones aclamen el papa Benet XVI pels carrers de Barcelona. Missa solemne presidida pel papa Benet XVI a l'església de la Sagrada Família, amb presència dels Reis d'Espanya. Acompanyen el Papa cardenals, arquebisbes, bisbes, clero, ¡tots homes! El Papa procedeix a la consagració del temple ungint l'altar amb crisma i encensant-lo al voltant. S'ha abocat oli al terra que és necessari netejar. Immediatament apareixen set religioses pertanyents a les Auxiliars Parroquials de Crist Sacerdot, que s'ajupen per netejar les gotes d'oli i preparen l'altar per a la celebració, mentre els homes contemplen l'escena sense prestar-los ajuda. Després elles abandonen l'altar. La seva funció s'ha acabat.
L'escena va fer la volta al món i va causar estupor, més encara, consternació i indignació per la falta de paritat, la irrellevància i la discriminació de les dones a l'Església catòlica. Situació que no té res a veure amb la paritat entre homes i dones que va practicar Jesús de Natzaret i que es va viure en les primeres comunitats cristianes. Les monges, però, van dir sentir-se felices per haver prestat aquest servei en un moment tan solemne.
11 de setembre de 1992: el Sínode General de l'Església d'Anglaterra aprova l'ordenació sacerdotal de dones. Poden accedir, les dones, a l'altar, però no per preparar-lo per al culte, sinó per presidir l'eucaristia. Altres províncies de la Comunió Anglicana van començar a incorporar les dones al ministeri sacerdotal a partir de la dècada dels 70 del segle passat.
Posteriorment es va plantejar el debat al voltant de l'accés de les dones a l'episcopat i diverses províncies de la Comunió van donar el pas definitiu i van ordenar dones bisbe: Escòcia, Irlanda del Nord, els EUA, el Canadà, Austràlia... El Sínode de l'Església d'Anglaterra, no obstant, es va resistir a prendre la decisió última. Hi va haver un intent el 2102, que va fracassar per la negativa dels representants dels sectors laics. Finalment s'han vençut les resistències i el Sínode reunit a la ciutat de York acaba de donar la seva aprovació perquè les dones puguin ser bisbesses per una aclaparadora majoria dels tres sectors sinodals. Aquesta decisió tan transcendental compta, a més a més, amb el suport del 74% dels anglicans. El primer a felicitar-se'n ha estat l'arquebisbe de Canterbury, que ha declarat l'efemèride en què es va aprovar com «un dia per a la història» i no veu llunyana la possibilitat que una dona sigui arquebisbe de Canterbury.
No és aquest un gest aïllat de l'Església anglicana en el camí cap a la inclusió efectiva. Des de fa diverses dècades camina en aquesta direcció fent passos ferms i sense marxa enrere en la construcció d'una Església inclusiva. Juntament amb la incorporació de les dones en l'exercici dels ministeris sacerdotal i episcopal, en les funcions directives i en l'elaboració de la doctrina teològica i moral, s'ha de valorar també molt positivament el respecte i el reconeixement a les diferents identitats sexuals.
Els gais i les lesbianes formen part de la comunió eclesial entre els anglicans. Es beneeixen els matrimonis homosexuals. L'ordenació sacerdotal i episcopal no es limita a les persones heterosexuals, com succeeix a l'Església catòlica, sinó que s'estén a altres identitats sexuals. Se celebren unions matrimonials entre els clergues homosexuals.
Una característica de la Comunió Anglicana és l'elevat grau d'autonomia en les diferents províncies, fet que comporta un important nivell de creativitat i un ampli pluralisme, en sintonia amb l'autonomia, la creativitat i el pluralisme en les comunitats cristianes dels orígens.
Cada pas que ha fet cap a una Església més oberta i inclusiva no ha estat fruit d'un decret de la cúpula episcopal, sinó que té lloc a través d'un procés de diàleg, del debat obert, fins i tot de la confrontació, sempre amb llum i taquígrafs, democràticament, respectant en tot cas els discrepants.
No creguem, no obstant, que l'Església anglicana viu una situació angelical. Els passos fets cap endavant amb freqüència provoquen oposició, resistències i fins i tot ruptures. Però els problemes no la porten a l'estancament en posicions de caràcter discriminatori i excloents, sinó a buscar solucions per la via de la paritat, respectant les opcions de caràcter més conservador.
Em sembla un exemple a seguir per a l'Església catòlica, on les dones i els homosexuals segueixen vivint una situació d'autèntica segregació.
Notícies relacionadesTeòleg i professor de la Universitat
Carles III de Madrid.
