Cent anys del començament d'un conflicte
Les guerres de la Gran Guerra
Els efectes de la contesa del 1914 arriben fins avui, com ho demostra l'infern del Pròxim Orient
El centenari del començament de la Gran Guerra està resultant ser un esdeveniment editorial, o sigui, una efemèride centrada en les reedicions i traduccions de llibres sobre aquesta contesa, que de passada revelen l'aclaparadora colonització anglosaxona de la historiografia actual. Però poc es replanteja aquí dels ja molt gastats tòpics que ha anat generant la història canònica al llarg d'un segle, amb els seus gruixuts pòsits d'anècdotes, l'etern debat sobre la inevitabilitat de la guerra, el vesper balcànic, la culpa alemanya i les enrevessades travetes diplomàtiques. Alguns dels llibres sobre la primera guerra mundial apareguts aquest 2014 compleixen aquests requisits: estan firmats per autors anglosaxons i repeteixen una vegada més -amb l'aportació d'escassos documents innovadors- les velles històries ja ben sabudes.
Però les grans preguntes encara són aquí després de 100 anys: per què va esclatar realment la Gran Guerra; per què milions de soldats van aguantar gairebé quatre anys a les trinxeres morint a centenars de milers en batalles frontals absurdes; per què una crisi de les anomenades d'Orient va aconseguir incendiar, per primera i única vegada a la història, tot el continent europeu.
L'absència de grans debats fa suposar que, d'aquí uns mesos, els llibres sobre la Gran Guerra tornaran a acumular pols a les prestatgeries, havent contribuït l'efemèride a reforçar la idea que és un conflicte molt llunyà, massa absurd perquè ens digui res aquí i ara. Al capdavall, per forçar el diàleg entre Putin i Poroixenko es va recórrer a l'aniversari del desembarcament de Normandia: el 1944, no el 1914. La segona guerra mundial, i no la primera, continua com a referent de la nostra era, moltes vegades erròniament.
La realitat és una altra: el 2014 és nét del 1914 més que fill del 1945. De la Gran Guerra van sorgir el conflictiu segle XX i la societat de masses; per tant, la primera guerra mundial es projecta en la segona i més enllà. És ben sabut que les lliçons de la ràpida escalada de les tensions el 1914 van servir per evitar que passés el mateix el 1962, durant la crisi dels míssils a Cuba, al marge de l'anècdota que John Fitzgerald Kennedy era admirador del llibre de Barbara Tuchman Los cañones de agosto, publicat just aquell any, on descrivia detalladament com va esclatar la primera guerra.
Però el 1914 aquell conflicte va ser desencadenat pel nacionalisme: no hi havia cap altra ideologia que enfrontés les grans potències, i gairebé totes elles eren democràcies que es van aniquilar entre si amb el suport dels seus parlaments: tot un record incòmode. La Segona Internacional tampoc va saber com evitar l'hecatombe: l'esquerra, paralitzada davant l'auge del nacionalisme. Només a partir del 1917, els Estats Units per una banda i la Rússia revolucionària per l'altra van aportar noves sortides idealistes al conflicte estancat en el fang, les fronteres i els filats.
Però, sobretot, s'oblida el fet que a la Gran Guerra es van entaular unes quantes guerres; i les seves conseqüències arriben directament fins als nostres dies. Aquest és el cas del Pròxim Orient, aquell àmbit avui trastornat fins a la bogeria amb malsons com els que es viuen a Síria o l'Iraq, estats que van néixer com a conseqüència de la primera guerra mundial i la destrucció de l'Imperi otomà, dissenyats pels vencedors. Cent anys més tard, des del mapa del nou Pròxim Orient de Ralph Peters, publicat el 2006, es continua jugant al redisseny de fronteres. També com a conseqüència de la Gran Guerra va desaparèixer el califat per primer cop en el món musulmà des de la seva aparició al segle VII; la seva reinstauració és avui bandera dels gihadistes.
L'actitud d'americans i europeus davant la Rússia nacionalista -no soviètica- d'avui és també una projecció d'aquella que va portar el final de la Gran Guerra. La pau de Versalles va ser un brindis al sol que només es va intentar aplicar, amb èxit més que irregular, en una part d'Europa. A l'altra, la guerra continuava cremant, des de Polònia fins a la frontera xinesa, més enllà del 1918. Després de la revolució, ningú va convidar els delegats russos a Versalles. Wilson va arribar a dir que era preferible deixar que es barallessin entre ells en la seva guerra civil fins que aparegués un guanyador amb qui negociar. Era la Rússia incomprensible i amenaçant que llavors semblava justificar la intervenció aliada en les seves fronteres o el seu territori, des d'Ucraïna fins a Sibèria.
De tot plegat en va sorgir un món que es va allargar fins al 1991. Desapareguda la Unió Soviètica, reapareguda la Rússia nacionalista, en marxa de nou les crisis d'Orient, obrint-se pas l'hegemonia alemanya a Europa, bé sembla que el segle de l'efemèride ens hagi quedat una mica encongit.
Professor d'Història Contemporània
de la UAB i coordinador d'Eurasian Hub.
