La roda
¿Divideix i venceràs?
S'equivoquen els que creguin que substituint l'eslògan «la casa gran del catalanisme» per «la caixa gran del catalanisme», o l'«Espanya ens roba» pel «Pujol ens roba», hauran trobat l'argument definitiu per solucionar el debat instal·lat a Catalunya. La gran mentida de Pujol complica encara més el prou complex per si mateix debat, i el moviment de fons de desafecció ciutadana en relació amb les institucions, i més concretament en relació amb les institucions de l'Estat, seguirà estant viu amb la mateixa o més intensitat.
El debat es complica perquè Artur Mas va ser designat a dit successor del nostre Perón particular. Es complica perquè el principal partit que dóna suport al Govern es va fer a imatge i semblança d'algú que cada dia durant més de 30 anys estava defraudant a Hisenda. I es complica perquè les pors, vergonyes i frustracions dels membres del fins ara partit més votat al Parlament aniran acompanyats de dissensions, negacionistes i regeneradors amb diferents estratègies. Si no fos perquè el poder cohesiona, CiU hauria saltat pels aires en un cap de setmana.
L'esperança dels que fa dos anys a Madrid negaven el problema i ara, una vegada assumit, neguen la possibilitat d'abordar-lo és veure dividides les forces polítiques catalanes. Amb el PSC en hores baixes i les forces independentistes lluitant per la seva puresa revolucionària, el PP juga amb la hipòtesi que ningú tingui per si mateix la legitimitat suficient per poder defensar les seves posicions davant del Govern. Obliden, no obstant, que Catalunya no només és CiU o ERC, sinó que és una part important del seu país, amb més de set milions d'habitants (uns, independentistes, i altres, que consideren que ser català és la seva única forma de ser espanyol), i que a ells i les seves reivindicacions es deuen com a governants.
