M'agradaria veure'l

El mes de juny el govern municipal de Barcelona de CiU, amb el suport del PP, va aprovar un nou acord respecte els horaris comercials que permetia a les botigues del centre i de diferents zones d’interès turístic obrir tots els dies de la setmana fins al proper 15 de setembre. Probablement aquest només es tracti d’un pas més cap a una liberalització horària molt més àmplia, similar a la que han viscut durant els darrers anys les ciutats de Madrid i València.

Durant els dies previs a l’aprovació de l’acord, que va ser discutit al plenari pel grup municipal ICV-EUiA, els treballadors i treballadores de diverses botigues i centres comercials afectats van rebre tot d’indicacions contradictòries. Finalment, els va tocar obrir. En alguns casos, el comerç on treballen no vol desaprofitar l’oportunitat d’obrir els diumenges i esprémer una mica més aquesta ciutat aparador en la que hem convertit Barcelona. En altres casos, el comerç es troba dins d’un centre comercial que obliga a les botigues a obrir sota amenaça de multa, sigui quina sigui la seva previsió de vendes i disponibilitat de personal.

En qualsevol dels casos, la gran majoria de comerços que han decidit obrir aquest estiu els diumenges ho han fet sense ampliar el seu nombre d’empleats. Canvis d’horaris, rotacions impossibles, ampliacions del nombre d’hores i fins i tot modificacions ‘in extremis’ al contracte laboral --aprofitant les mesures de ‘flexibilitat’ incorporades en les darreres reformes laborals-- han fet possible aquest tràngol. La moneda de canvi és la paciència dels treballadors que accepten a contracor aquestes mesures sumant-les a l’enuig de no poder fer vacances aquest estiu.

Obrint set dies a la setmana no ens estem donant l’oportunitat d’aturar-nos i reflexionar quin és el model d’horaris comercials que volem i que ens convé. Enterrem definitivament el diumenge com a dia festiu per a que els turistes puguin exercir el seu deure de gastar sense treva? Volem esdevenir, com Nova York, una nova “ciutat que mai dorm”, on poder tallar-se els cabells al lloc de moda a les tres de la matinada d’un diumenge? No és saludable tenir un dia setmanal de pausa consensuada, que ens permeti organitzar-nos i planificar moments de lleure en comunitat? I el més important de tot, en cas d’acceptar com a inevitable l’ampliació dels horaris comercials, és sostenible fer-ho a costa de l’explotació d’un col·lectiu que ja no tenia ni de lluny les millors condicions laborals ni horàries?

No ens podem omplir la boca parlant de conciliació familiar i tenir empleats treballant de dilluns a diumenge sense cobrar cap mena d’extra pels festius, amb només un dia de descans setmanal, torns rotatius, horaris partits i doblant l’horari en dies puntuals en funció de les necessitats de l’empresa. Aquest requisit d’estar disponible en qualsevol moment si l’empresa ho demana és una de les trampes més esmolades de les reformes laborals recents i resulta completament incompatible amb tenir vida social, aspiracions o projectes, i per suposat amb la idea de tenir fills i formar una família.

Una companya em deia fa poc que “quan tot millori, això es girarà en contra de les empreses que han maltractat als seus treballadors, perquè aquests trobaran quelcom millor i les deixaran plantades”. El diagnòstic em va semblar simplista. Dubto que es produeixi una percepció de millora col·lectiva ja que ens han conduït a buscar escapatòries individuals. Però en el cas de que aquest pronòstic es compleixi, l’èxode que patiran les empreses que estan ofegant als seus empleats serà preciós.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Mentrestant, ell i jo hem de fer mans i mànigues per a coincidir. Ell treballa de dilluns a diumenge i de vegades no sap quin serà el seu dia lliure fins a poques hores abans. Jo combino unes pràctiques mal pagades amb les feinetes que em surten com a 'freelance' i que em donen per poc més que per pagar la quota d’autònoms. Aquest estiu no tenim vacances. Ara sabem que tampoc tindrem diumenges. I a mi --que sóc un cursi desacomplexat-- ja no em fa vergonya titular aquest article amb la frase que més han hagut de sentir darrerament els meus amics i familiars: “M’agradaria veure’l”.

Però algú ha decidit que aquest estiu el trobi a faltar.