Pujol, sol davant el mirall

El col·lapse de l'economia espanyola arran de la crisi i el progressiu enfonsament del sistema polític nascut durant la Transició han estat analitzats per diversos experts. Una de les descripcions que més fortuna han fet és la de César Molinas  a l'explicar el paper de les denominades elits extractives, enquistades en el sistema polític i les estructures de l'Estat, que s'alimenten de la captura de riquesa aliena en connivència amb el capitalisme castís, aquell que viu del BOE, dels mercats captius i de règims tarifaris que castiguen consumidors i empreses. En definitiva, això que Pablo Iglesias denomina la casta.

Molts van arribar a creure que aquest era un fenomen típicament espanyol, amb escassa penetració en l'ecosistema català. El col·lapse de les caixes ja ens va oferir una clara imatge que les coses no eren així. Ara, sens dubte, el cas Pujol aporta més llum sobre l'assumpte. Però més enllà del desengany dels seguidors de tota la vida de l'expresident al saber que el líder històric era un conspicu defraudador, s'haurà de convenir que el més greu encara ha d'arribar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

De Prat a Berlusconi

Les investigacions judicials i policials sobre la família Pujol permeten començar a constatar el que ja s'intuïa. El clan hauria treballat com una efectiva màquina extractiva que durant dècades no va deixar racó sense ensumar. Aquests dies en què estan reclosos a la xarxa de cases familiars de la Cerdanya, seria il·lustratiu conèixer els diàlegs entre els protagonistes. Els retrets mutus, els laments, l'estratègia per minimitzar danys... Però per damunt de tot seria interessant saber què es diu el patriarca quan es mira al mirall. ¿Es reconeix en el nen del Tagamanent, en l'home de trenta anys de la cel·la de Saragossa, en el de cinquanta que va clamar després de Banca Catalana «a partir d'ara, d'ètica i moral en parlarem nosaltres»? ¿Què es diu aquest home que es veia a la cúspide del santoral catalanista al costat de Prat de la Riba i Macià i ara es veu condemnat a l'infern com si fos Berlusconi? I ni aquesta comparació és bona, perquè el vell truà italià encara és capaç d'esgarrapar el 20% dels vots. Perquè ell no va pretendre mai moralitzar ningú, es conformava que els jutges no l'atrapessin.