Beatriz baixa als inferns

Un dels primers records d’infantesa que conservo és quan tornava a casa després de l’escola. Això era a Roma, on el meu pare, diplomàtic brasiler de bon gust, tenia una casa preciosa, una casa que mereixeria el nom de residència. Ja ho veieu. Jo arribava a casa i al rebedor hi havia un ticià il·luminat. Em treia les sabates de qualsevol manera i les llançava a l’aire. Aquell ticià havia resistit mig mil·lenni perquè la petita Beatriz el maltractava a cops de sabata. La bellesa és per administrar-la i també per usar-la. Això és el que vaig aprendre d’Óscar fa anys, però també vaig saber fer-me amiga, companya i amant de Toni López Lamadrid. Des de la seva mort hi ha un abans i un després. I el després no m’acaba d’agradar. Ningú està fet per a la viudetat.

Em continuo dedicant a donar cops de sabata a l’art, perquè l’art per això hi és. El llibre més venut de Tusquets va ser el Diario de un náufrago, de Gabriel García Márquez. La vida de la literatura sempre ens porta a la línia vermella de la mort. El nàufrag de Gabo sempre em va semblar una versió contemporània i solitària d’El rai de la ‘Medusa’, de Géricault, aquell esplèndid i immens llenç on el més important no són les cares dels morts de la barca, sinó la petita i central vela d’un navili que suposadament s’acosta als nàufrags. Sempre hi ha una vela que arriba per portar-nos més enllà. I, en el cas de l’editorial que durant tants anys he fet insubmergible, ha arribat el velam de Planeta per quedar-se’n una part. Jo necessito Planeta de la mateixa manera que Planeta em necessita a mi. Més que a mi, a l’actual editor, Juan Cerezo, que, com el seu cognom indica, no és capaç de treure una única cirera del cistell, sinó que en vénen més, enfilades en el rigor de la naturalesa artística.

Em miro al mirall i penso: “¿Per què ho deixes?”. Jo he passejat per les alberedes de Santiago i pels boscos de Sucre i per les antigues llibreries del carrer de Corrientes de Buenos Aires. I allà hi havia els meus llibres, vestits de negre elegant, com un vaixell mercant que travessava l’Atlàntic per deixar als ports americans el millor d’Europa i endur-se el millor d’Amèrica. Ara tots em fan la pilota. Tinc un somriure de joveneta i una mirada entremaliada que és més que una mirada. S’acosten a mi els escriptors més esperançats i a vegades s’emporten de mi una negativa feridora. “Tusquets no està feta per a la ploma del colom”, m’agradaria dir-los. Al capdavall, un editor és algú que es passa la vida vivint les ficcions dels altres. Molt sovint m’he deixat seduir per les paraules escrites encara que les mans dels escriptors estiguessin suades. Però mai he aconseguit anteposar totes les vides de ficció a la meva vida real. Com deia aquell: “Jo també confesso que he viscut”. Ara arriba el temps de deixar que les lletres germinin en els papers i que la literatura sigui l’hort del demà. 

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Em dic Beatriz i estic disposada a submergir-me a l’infern. El paper ­s’esgrogueeix i la tinta es floreix. Diuen que ara és el temps de l’e­lectrònica. Però ¿què pot fer l’electrònica per superar la poesia, la ficció i la ciència divulgada? Tinc ganes de viure. Que és la manera més estimulant de llegir.