La roda
El preu d'una gandula a la platja
Aquest any, la platja de sempre, freqüentada per tot el poble, està plena de gandules. N'hi ha tantes, que amb prou feines queda lloc per col·locar-hi les tovalloles. Només els turistes que volen permetre's el seu preu les utilitzen, i prenen el sol tan tranquils mentre els altres s'amunteguen als racons sobre la sorra.
Aquests turistes paguen les gandules al xiringuito que ha rebut la concessió per part de l'ajuntament a canvi d'una comissió destinada al manteniment del poble. Bé, una part se la queda l'alcalde, perquè la seva feina prou que es mereix una recompensa. Ara està pensant a posar zona blava, perquè arriba tanta gent que aparcar és complicat. La platja no genera diners, i en canvi cuidar-la implica despeses. Val més instal·lar un parquímetre que aplicar una impopular pujada d'impostos.
Mentrestant, a la ciutat, un altre alcalde ha decidit cobrar per les visites a parcs i monuments que fins ara eren públics. Als turistes no els importa pagar, perquè han vingut a això. Els veïns, per la seva part, no s'han interessat mai pels espais que donen identitat a l'urbs. L'alcalde atorga concessions a una altra mena de xiringuitos, com les botigues de souvenirs, perquè es tracta d'ingressar diners ràpids, i el que és vistós atrau més el visitant que els locals de tota la vida encara que sigui lleig i impropi. Què hi farem si li agraden els barrets mexicans. Així es governa també el país, que cedeix la gestió del sòl i les fonts d'energia a grans corporacions que contractaran aquests mateixos dirigents que els hi van adjudicar. Sanitat i educació es converteixen en negoci. El que és públic afavoreix la majoria, mentre que la privatització només beneficia uns quants. Però ¿qui vol formar part de la massa si pots aprofitar-te del que està reservat a l'elit? Per sort, comencem a entendre a quin preu surt la comoditat d'una gandula.
