La inversió en futur
Els joves, la nova pobresa invisible
Una solució avui en forma de 'minijobs' o treball precari per a universitaris és un problema demà
Els joves, la nova pobresa invisible_MEDIA_1 /
El nostàlgic vers de Rubén Darío «juventud, divino tesoro» sembla estar en descrèdit en una data com avui, en què celebrem el Dia Internacional de la Joventut: la joventut ni té un tresor ni sembla que ho sigui. El 50% de la joventut europea està a l'atur o en precariat, que a efectes existencials, els del sentit, és gairebé el mateix. Parlant del sentit: la principal causa de mort dels joves al nostre país, al baixar el nombre de defuncions per accidents de trànsit, és el suïcidi.
Al setembre seran molts els estudiants, la majoria joves, que no podran costejar-se les taxes de la matrícula de grau, de màster o de doctorat i la despesa que comporten els estudis (llibres, ordinadors, desplaçaments, manteniment fora de la casa familiar, etcètera). Ni el precariat a què els joves es veuen condemnats els treu, a pesar de ser conscients del problema, el desig de voler seguir formant-se. Però no poden fer-ho. Les dificultats econòmiques els empenyen a abandonar graus, postgraus, tesis doctorals, màsters... Tan sols uns quants poden marxar a l'estranger, i tampoc és que allà les expectatives siguin gaire favorables.
Parafrasejant Aristòtil, «la pobresa es diu de moltes maneres». La joventut universitària és un col·lectiu vulnerable pràcticament invisible, ja que no se l'acostuma a relacionar amb situacions d'exclusió social. No obstant, el jove universitari que vol i no pot continuar formant-se per falta de recursos econòmics és una nova cara de la pobresa. Mentrestant, a la universitat seguim parlant de la importància de l'aprenentatge al llarg de tota la vida... i després no els deixem portar aquesta idea a terme. Aquestes són les nostres contradiccions culturals, un malestar més de la nostra cultura.
Els joves universitaris, les noves figures invisibles de pobresa, no són atesos perquè, equivocadament, es pensa que no ho necessiten: són joves i estan sobradament preparats. I amb tota seguretat, això és el que porten pitjor: ¡és que ells no han fet res malament! Aquests joves no són els denominats ni-ni que no han volgut estudiar ni treballar. No, els nostres joves estudiants són els que han complert amb el seu deure: s'han esforçat, han aprovat, i, conscients del mercat laboral que reclama R+D+I, o per simple desig i curiositat de saber, volen continuar formant-se. Aparentment, sembla que es donen totes les circumstàncies per complir aquesta voluntat de seguir formant-se: volen fer-ho, tenen dret a fer-ho (tal com van aprendre amb les teories sobre la legitimitat i la democràcia), i a més a més tenen capacitats intel·lectuals per aconseguir-ho. Però no poden de facto: el fet és merament econòmic. I no troben alternatives.
Parlem molt de la importància de la R+D+I, del capital intel·lectual, però els joves que volen formar-se (ho han de fer tota la vida per poder estar en el mercat laboral) no poden. I el que és pitjor: no estan sent ajudats. Si no poden treballar o treballen malament (en precari), això els impedeix estudiar bé. Si tampoc poden anar-se'n a l'estranger -on per estudiar hi ha més beques que per quedar-se-,
pensen: «Almenys deixeu que ens seguim formant». Com es podia llegir al mur de Berlín, «les ànimes, com els cossos, també moren de fam».
No es tracta de menystenir un altre tipus d'ajudes i altres col·lectius, però en la societat del coneixement ¿haurem de recordar la saviesa popular? ¿Que no només de pa viu l'home? El llonguet d'avui (els minijobs) són engrunes per demà. Demà, quan el motiu del nou no a un lloc de treball ja no serà la falta d'experiència o l'excés de títols, sinó que ja no seran joves.
Notícies relacionadesS'Ha D'explicitar la necessitat d'ajudes econòmiques a aquests joves, augmentar el nombre de beques i la seva dotació, ajudes de mecenatge (amb millors desgravacions fiscals) i tota mena de facilitats per pagar els seus estudis. Ens fa falta una posada al dia en aquestes polítiques, les públiques i les privades.
Waiting time, wasting time: per a la joventut, el temps d'espera és temps perdut o temps sense esperança. No els fem esperar. Que la pròxima solidaritat ciutadana sigui amb el capital intel·lectual. És el que escau en una societat pensada i pensant: invertir en els joves que garanteixen la vitalitat del pensament. És clar que el mercat de treball és el que és, però el desig d'aprendre, de formar-se, no hauria d'estar lligat tan sols al mercat laboral. Oferim-los les oportunitats que sens dubte es mereixen. Crear capacitats és també un indicador clau per a la riquesa de les nacions. Recuperem el sentit del vers de l'inici: «Juventud, divino tesoro».
