Anàlisi
Les pasteres són el símptoma, no la malaltia
Des del gener d'aquest any han estat interceptats en pasteres a les costes espanyoles uns 1.300 refugiats -això és el que són, refugiats polítics o refugiats econòmics-, la immensa majoria d'ells subsaharians i gairebé tots en l'últim mes i mig (més de 1.000 entre ahir i abans-d'ahir). Els mitjans destaquen que des de la crisi de les piragües procedents de Mauritània el 2006 no s'havia produït una «allau d'immigrants irregulars» tan important. I els polítics insisteixen en les mesures de control físic i electrònic a les fronteres de Ceuta i Melilla i en les aigües de l'estret de Gibraltar.
No obstant, és important contextualitzar aquesta realitat. En primer lloc, les xifres de refugiats que arriben a les nostres costes -només una vegada dins del territori europeu es converteixen eventualment en immigrants irregulars- segueixen sent insignificants en relació amb la realitat africana o fins i tot amb els fluxos de refugiats del nostre entorn mediterrani. Només els últims dies de juliol, un país com Tunísia va rebre a les seves fronteres, segons el ministre d'Exteriors, «entre cinc mil i sis mil» persones que fugien dels combats entre faccions a Líbia, en molts casos immigrants de tercers països. Igual que després de la revolució líbia el 2011, en la reacció de la població tunisiana ha prevalgut fins ara la solidaritat.
A Europa, des que Itàlia va llançar l'operació Mare Nostrum l'octubre del 2013, després de la tragèdia de Lampedusa, la Marina italiana ha rescatat més de 120.000 refugiats (93.000 entre el gener i el juliol del 2014), amb un cost de 89 milions d'euros. I no sembla que això estigui fent tremolar els fonaments de la societat italiana. La clau sembla estar, per tant, en la voluntat política i el grau de solidaritat social per afrontar el problema, no en les xifres.
Solidaritat i lliure circulació
En qualsevol cas, aquestes onades recurrents de refugiats subsaharians, arribin per terra o per mar, plantegen dues qüestions bàsiques. La primera, més tàctica, és la de la solidaritat europea. Com encertadament sostenen Espanya i Itàlia sense gaire èxit, no hi ha cap raó, en un espai de lliure circulació sense fronteres com és la Unió Europea, perquè els estats fronterers suportin tota la càrrega de la seva acollida. Itàlia sembla estar reaccionant a aquesta falta de sensibilitat europea permetent la sortida cap a altres països de molts dels refugiats que rescata, fet que alimenta a mitjà termini una altra crisi del sistema de lliure circulació.
La segona qüestió, i més important, remet a la verdadera malaltia. Ni el nou ordre internacional als anys 70, ni la globalització i la liberalització comercial dels 80 i els 90, ni la puixança dels nous països emergents als anys 2000, ni gairebé cinc dècades de cooperació al desenvolupament (més de 100.000 milions d'euros el 2012 a tot el món, un 10% més que el 2008), han aconseguit reduir les enormes diferències de condicions de vida entre l'Àfrica subsahariana i Europa. En el subcontinent africà, més de 400 dels seus 940 milions d'habitants viuen amb uns ingressos de menys de 95 cèntims d'euro al dia (menys de 350 euros a l'any) i uns 240 milions passen gana. Mentrestant, entre el 2008 i el 2013 Espanya va reduir la seva cooperació al desenvolupament des de gairebé 5.000 milions d'euros a poc més de 2.000 milions (del 0,5% al 0,2% del PIB) com a conseqüència d'una crisi que ha fet passar el PIB per càpita nacional de 23.900 a 22.300 euros per habitant.
