El 'cas Pujol'

El descobriment de les malifetes econòmiques de la família Pujol ha produït una lògica consternació a Catalunya, sobretot entre els que sentien respecte per la gestió que Jordi Pujol va desenvolupar al capdavant de la Generalitat durant 23 anys. Encara que la veritat és que la societat catalana en té una gran part de culpa per haver tancat els ulls davant indicis anteriors del que ara apareix a la llum, i molt en especial després del cas Palau de la Música, que va posar al descobert la trama de mentides i complicitats en què s'assentava la nostra vida pública.

EL que no és tan lògic és l'efecte que ha produït la notícia a la resta d'Espanya si ens guiem pel que s'ha llegit i sentit als mitjans de comunicació. Les tertúlies, sobretot, han estat preses d'una espècie d'al·lucinació col·lectiva: ara estava clar que les queixes sobre un finançament insuficient eren errònies; els diners que segueixen faltant per mantenir escoles i hospitals a Catalunya són els que s'ha emportat la família Pujol. I a això s'afegeix la convicció que, després d'aquest desengany sobre la naturalesa del nacionalisme, es pot esperar que els catalans es deixin de tonteries i tornin a la cleda, començant amb una campanya d'educació en l'art de la tauromàquia, d'acord amb el consell d'Esperanza Aguirre, que sosté que «els toros simbolitzen millor que res l'essència mateixa del nostre ésser espanyol».

El que resulta inacceptable, en canvi, és la sorpresa que molts mostren davant aquest episodi, no sé si per ingenuïtat o per hipocresia, com si es tractés d'una cosa excepcional. Perquè no s'ha d'oblidar que segons l'últim llistat de Transparency International, que correspon al 2013, Espanya figura en el número 40, entre Polònia i Cap Verd, en el rànquing invers de la corrupció. Això implica un notable agreujament des del 2008, quan figurava en el 28, i és una mostra palpable que no només som un país corrupte, sinó que seguim avançant fermament per aquest camí.

Només caldria que els escandalitzats es preguntessin d'on han sortit les fortunes que avui disfruten vells dirigents que van estar molts anys al capdavant del poder (o d'on en va sortir una altra que The New York Times avaluava en 2.300 milions de dòlars). Vaig tenir un amic, Ernest Lluch, que quan va acabar la seva gestió al capdavant del Ministeri de Sanitat va rebre propostes per integrar-se en consells d'administració d'empreses farmacèutiques. Ernest les va rebutjar, va tornar a la seva feina a la universitat i va preferir viure modestament. Però el seu ha estat un cas excepcional. El fenomen de la porta giratòria, que condueix els polítics cessants a llocs ben remunerats en consells d'administració en pagament pels serveis prestats i també com a avançament dels que seguiran prestant, és un fet habitual entre nosaltres.

És ben conegut el cas del dokken kokka o estat de construcció del Japó, nom amb què es denomina l'època en què els  polítics van invertir els recursos del país en encàrrecs a les companyies constructores i van cobrir el Japó de ciment (es van construir 97 aeroports i es va obligar Japan Airlines a volar en tots; i això va arruïnar la companyia). Els polítics canalitzaven la despesa pública cap a empreses que els asseguraven, a més a més de beneficis immediats, un sucós retir als seus consells d'administració. El resultat han estat 20 anys d'estancament de l'economia japonesa.

A Espanya, 32 anys de govern monopolitzat per dos partits que s'alternen («els dos grans partits», com diu Soraya Sáenz de Santamaría quan exhorta els socialistes a complir la seva part) han tingut com a resultat la consolidació d'una estructura política corrompuda de dalt a baix, des de les hisendes dels municipis fins al cim d'un Govern en què els partits es financen amb crèdits bancaris compensats amb ajudes i tolerància, i donacions d'empreses beneficiades per contractes que es liquiden per sobre del valor pel qual es van concedir.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Les conseqüències les estem pagant en forma d'un descens generalitzat del nostre nivell de vida, amb atur crònic, salaris baixos i feina flexible, i amb la pèrdua progressiva d'uns serveis socials en vies de privatització, en una situació que empitjora en la mateixa mesura que se'ns segueixen arrabassant aquells drets que ens permetrien exercir algun control, incloent-hi el de la protesta pública (el pròxim assalt tindrà per objecte assegurar-se el domini dels ajuntaments).

Així que, si el cas Pujol els ha escandalitzat, comencin a mirar al seu voltant, perquè aquí hi ha abundants exemplars de la mateixa fauna, i molt pitjors, com els responsables de l'estafa de les preferents, que segueixen prosperant gràcies a la nostra tolerància col·lectiva.