Anàlisi
L'economia de la zona euro es va estancar el segon trimestre i els culpables no són els sospitosos habituals. El creixement nul global és el resultat de taxes negatives a Alemanya i Itàlia i d'un creixement nul a França. Davant d'aquestes dades, Espanya i Portugal van créixer un 0,6% entre l'abril i el juny. ¿Podem parlar de convergència entre els països de la zona euro? ¿Han funcionat les reformes adoptades pels governs perifèrics i les dades recents posen així en valor els esforços dels ciutadans? Amb tota prudència, desgraciadament no hi ha gaire base per respondre afirmativament a aquestes preguntes.
En primer lloc, els països de la zona euro han deixat enrere l'etapa més severa de la crisi, però com que els seus problemes eren diferents, també ho són els obstacles que els queden per superar. Per això encara no hi ha una recuperació generalitzada. En el cas d'Alemanya, el que dificulta el creixement és el comportament conservador de la inversió empresarial, accentuat per la inestabilitat que s'ha generat recentment a l'est. En el cas de França, Itàlia i Espanya, el problema principal és el precari estat de les finances públiques. A Espanya, a més a més, patim una recuperació que amb prou feines genera llocs de treball estables i, per si això fos poc, els nostres principals clients exteriors -els que han d'impulsar el nostre PIB quan se'n vagin els turistes- no es pot dir que estiguin en el seu millor moment.
Notícies relacionadesEn segon lloc, observant el mapa amb més camp visual, els últims 12 mesos l'economia de la zona euro ha crescut un 0,7%, davant el 2,4% dels Estats Units i el 3,1% del Regne Unit. Aquests números no casen amb una història de superació col·lectiva i d'èxit de polítiques econòmiques a la zona euro. De fet, les males dades d'aquests dies no són realment una sorpresa sinó que fan que prengui més cos una pregunta de fons que s'arrossega des de finals del 2010. Tot el planeta va patir la crisi, però no tots els països hi van reaccionar idènticament ni tots els països se n'han recuperat igual. És indubtable que fa falta més ambició política nacional per reformar les economies de la zona euro, però es va obrint pas la certesa que en aquesta i a la Unió Europea hi ha faltat suport monetari i fiscal. En altres paraules: no estem així només per la falta de reformes estructurals.
¿Què farà ara el Banc Central Europeu davant aquest panorama? L'estiu del 2012, amb un senzill anunci va reduir els diferencials en els bons sobirans; el juny d'aquest any va fer un pas més i va anunciar crèdits barats a llarg termini. El BCE segurament s'esperarà fins al setembre, quan precisament se celebrarà la primera subhasta per adquirir aquests préstecs. El que els mercats esperen llavors és veure una fam considerable de les entitats financeres davant la medicina del BCE. Si això no passa, possiblement ens esperen encara més anuncis i operacions de Frankfurt. En qualsevol cas, tot apunta que, lamentablement, les notícies d'aquests dies no són un miratge sinó més aviat un incòmode recordatori.
