El desafiament del 9-N
«Escolta, Espanya»
Només mitjançant un renovat pacte constitucional es pot assegurar la perdurabilitat de l'Estat espanyol
El temps passa i no només ens anem fent vells, com diu la cançó. S'esgoten els terminis. El temps no és un recurs indefinit. Ens veiem emplaçats també per cites que els humans ens fixem i que retroactuen sobre nosaltres com a ineludibles. El 9 de novembre, data per al referèndum sobre la relació entre Catalunya i Espanya, sembla una jornada amb trets de destí ineluctable. Donat l'antagonisme entre posicions a favor i en contra d'una consulta que és objecte d'aferrissada polèmica, s'hauria d'evitar que ens veiéssim abocats a un conflicte polític carregat de fortes tensions.
Aprofitant el temps que resta, temps humà que es dilata o contrau segons el que passa i que no és merament el continu de dies indiferents, els que estem a favor d'una via federal per rearticular la realitat política espanyola tenint en compte la seva pluralitat nacional intentem el necessari diàleg perquè la dinàmica dels fets no ens porti a contradiccions irresolubles. ¿Hi ha esperança que les posicions al voltant del dret a decidir per part de la ciutadania catalana trobin un punt de confluència que pugui fer viable la consulta sobre la relació entre Catalunya i Espanya com a exercici democràtic en el marc de la legalitat? Les noves propostes de l'elegit recentment secretari del PSC, Miquel Iceta, apunten possibilitats de desbrossar el camí cap a aquesta consulta a partir de reprendre el diàleg sobre el que s'hi pot preguntar.
La reforma federal de l'Estat de les autonomies, com proposem des de posicions federalistes, remarcant per part de molts que aquesta reforma ha de tenir com a objectiu un Estat federal plurinacional, és una tasca àrdua que requereix una profunda reforma de la Constitució. En veritat, un procés constituent, que demana consens suficient al voltant de la seva necessitat. La crisi institucional de l'Estat és greu, i reclama que des dels diferents punts de l'espectre polític s'arribi a la conclusió que només mitjançant un renovat pacte constitucional es pot assegurar la perdurabilitat de l'Estat espanyol en un futur de llarg recorregut.
Per EMPRENDRE aquesta reforma constitucional és necessari saber cap on dirigir-la, de manera que sigui possible una solució per a la pluralitat nacional de la realitat política hispana capaç de generar suficient suport democràtic per veure's plenament legitimada, tant a Catalunya com en el conjunt de l'Estat. Això redunda en la conveniència del mateix referèndum consultiu -no és un referèndum d'autodeterminació- pel qual s'advoca des de la societat catalana i la majoria de la seva representació política. No només per exigència democràtica; també per la necessitat de comptar amb l'expressió de la voluntat política del demos català per no errar en el camí de la reforma. Posant en pràctica una imprescindible voluntat d'escolta -utilitzant la fórmula del filòsof Paul Ricoeur-, una consulta que la legalitat pot emparar és una via democràtica perquè la ciutadania catalana expressi les seves preferències, de forma que en el desitjable procés constituent no anem desencaminats.
Es tracta, doncs, d'atendre la interpel·lació amb la qual el poeta Joan Maragall iniciava la seva Oda a Espanya: «Escolta, Espanya, la veu d'un fill / que et parla en llengua no castellana...». Però fins i tot podem contemplar més possibilitats, a manera de suggeriment. Ja que la gran objecció que molts posen a la consulta és que només es pregunti a la ciutadania catalana, i no a tota la societat espanyola, es pot pensar a plantejar la consulta a tota la ciutadania de l'Estat, sempre que la pregunta formulada serveixi perquè se sàpiga cap on es decanta exactament la ciutadania de Catalunya. Si en referèndum es pregunta, per exemple, a cada ciutadà la seva opinió -a favor o en contra- sobre una reforma constitucional que configuri l'Estat espanyol com un Estat federal en què es reconegui la pluralitat nacional existent en la realitat política espanyola, la resposta tant en la societat espanyola en general com en la catalana en particular aportarà llum suficient per il·luminar el que s'ha de fer -de passada també quedaria aclarida la posició de la ciutadania a Euskadi-. El recorregut cap a una nova Constitució que al seu dia sigui sotmesa a la ratificació de tots podria iniciar-se amb un full de ruta molt més desbrossat.
Recordem, salvant les distàncies, que a la Constitució de 1978 la va precedir un referèndum sobre la reforma política. La diferència és que ara un referèndum previ a un procés constituent el faríem amb unes garanties democràtiques de les quals llavors no es disposava. Però l'analogia pel que fa a aquells dos moments ens pot subministrar idees per a l'acció col·lectiva que és urgent emprendre.
