Monòlegs impossibles
Fam de gol
Tinc 44 anys i encara hi ha periodistes que parlen de mi com a “exfutbolista”. ¿Com es pot ser exfutbolista? Des dels 11 anys, quan em vaig apuntar a l’Escola de Futbol de Mareo, sóc futbolista. Després, quatre temporades a La Braña, fins que l’Sporting em va ficar en el filial a l’espera que arribés a l’equip titular. Amb una joventut així no es pot arribar a ser “exfutbolista”. I així ho demostro als meus entrenats quan em veuen córrer pel camp i comproven que la pilota és fàcil quan se l’estima.
Ara em toca treure or del fang. El Barça s’ha refós i s’ha de dir a tots els jugadors que es mirin als ulls i s’ajudin mútuament. Quan fa poc vaig tornar a entrar al Camp Nou, em van caure a sobre els millors moments de la meva vida. Allà va ser on en el meu últim partit Rijkaard em va donar joc fins al minut 56 només perquè els aficionats poguessin victorejar-me i aplaudir-me. Ara hi he tornat i no sé fins a quin punt els mateixos que fa uns anys em van aplaudir seguiran amb el mateix carinyo. Si els meus nois no ho fan bé, veuré flamejar els mocadors a les grades i m’hauré d’amagar d’aquesta premsa que considera que sóc un “exfutbolista”. A vegades penso que a les aficions també els convindria aprendre a perdre. Només així viuríem tranquils i podríem disfrutar amb la nostra feina.
Perquè aquest Barça ja no és el mateix de quan el vaig deixar. Pels vestidors i les mirades dels seguidors encara es veu la silueta de Pep Guardiola i de campanyes triomfals. Tot això m’ho vaig perdre, perquè en aquella època era a Roma intentant que un dels dos equips de la ciutat pogués guanyar l’scudetto. Abans d’acabar la Lliga, ja es va comunicar a la premsa que el meu pas pel Roma s’havia acabat. Aquella nit vaig passejar per la gran Via Sacra dels Fòrums Imperials fins al lloc on començava l’escala del temple de Júpiter Màxim i vaig recordar que als antics generals romans victoriosos se’ls oferia una cerimònia anomenada triomf. El general, muntat en una quadriga, rebia els víctors dels ciutadans. I, darrere el general, un esclau sostenia sobre el seu cap una corona de llorer mentre li anava mussitant a l’orella: “Mira enrere i recorda que només ets un home”.
Jo vaig mirar enrere i li vaig agrair al futbol tot el que havia fet amb mi. Potser per aquest agraïment em vaig treure de sobre la pesada càrrega romana i vaig arribar a Vigo a donar felicitat als viguesos.
A vegades em miro al mirall i veig un home de somriure franc que sap que les regles del futbol són sempre aleatòries. Amb les meves ulleres esportives i el meu cos ben cuidat em sento allò que els antics en deien un primus inter pares, el primer entre iguals. Veig córrer pel camp el noi que jo vaig ser a l’Sporting i sento amb ells la fam de gol. Diuen que un entrenador ha de tenir autoritat al vestidor. Però jo els aporto més que autoritat. Els aporto autoritat moral.
Molt de tant en tant, en el fons del culín d’un bon got de sidra, veig el meu futur transhumant. Avui aquí, demà allà, després tornar un altre cop. El bon entrenador s’ha d’entrenar amb ell mateix. El bon entrenador és l’home que assumeix les derrotes dels seus i que les sap pair en la soledat de les multituds. Al capdavall, l’eufòria o la pena de l’aficionat no dura més d’un parell d’hores, perquè l’esperança de la setmana següent li confereix nous ànims. Però només l’entrenador sap que davant la seva gent hi ha una altra gent que també està famolenca de gol. Es pot guanyar perdent. Quan les coses es fan bé però el contrari ho fa millor, no hi ha lloc per a la tristesa. Començo un any implacable en què la gent vol mirar enrere, cap als temps de Guardiola, sense voler reconèixer que només som homes petits en un camp massa gran. Per això no ric com abans. És temps de reflexió i d’un cert misticisme. Els jugadors juguen i s’acomiaden. Els entrenadors, en canvi, ens emportem el dolor de les multituds a casa. I allà es queda en les nits de plom.
