La construcció d'Iglesias

Ja som tercers en intenció de vot. I això sense despentinar-nos. Unes eleccions europees per les quals ningú donava un euro ens han col·locat a totes les pàgines i a tots els programes de debat. “¡Ui, que arriba l’Iglesias!”, diuen els ineptes de la dreta. A base d’inflar les pors de la seva gent han acabat produint centenars de milers de nous independentistes catalans i ara a nosaltres ens falten braços per donar la benvinguda a tots aquells que truquen a la nostra porta. Ens diuen “l’extrema esquerra”, que ja són ganes d’anar a l’enciclopèdia. Aquest és el problema crònic d’aquest país: la dreta considera que els seus privilegis són un regal de Déu. Si consideren que algú els amenaça són incapaços de mirar una mica més enllà. Fa anys es dedicaven als cops d’Estat. Ara això ja no està de moda. Absolutament inútils per explicar la realitat, els de la casta es dediquen a buscar comparacions: que si sóc el Pere Botero del segle XXI, que si sóc un fill natural de Chávez, que si qualsevol dia em trobaré en un txoko amb els presos d’ETA. Aquesta és la dreta que tenim. Una dreta que no està reconstituï­da però que és altament reconstituent. Fixeu-vos en mi, que de ser un nyicris amb cua m’estan convertint en un gegant.

Un dia d’aquests, el nou rei m’hauria de donar una medalla per la contribució que ha fet Podem per integrar en la vida política gent que estava disposada a no moure’s de la plaça pública. Això té mèrit. Perquè ara els antiavalots no podran entrar al Parlament d’Estrasburg ni als ajuntaments que guanyarem en les pròximes municipals. Érem la fera ferotge, però ara som uns tios seriosos que hem arribat on hem arribat sense fer l’idiota com Beppe Grillo. A la dreta no hi ha res que l’espanti més que trobar-se cara a cara amb la raó.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

De tant en tant em truquen alguns membres de segona fila del PSOE demanant-me clemència, que al capdavall em dic Pablo Iglesias. Encara que només sigui per respecte al meu homònim, hauria de deixar de tirar-los l’alè a la nuca. Izquierda Unida ja és una altra cosa. Em sap greu que aquesta gent esforçada, ara que tan bé els pintava el futur, es trobi amb nosaltres. Però Podem. I podem amb tot. Encara que coneixent els nostres adversaris de la casta i la premsa malèvola, l’únic que s’ha de fer és vigilar que no entri al nostre club cap infiltrat que ens pugui desacreditar, que en això la dreta és molt especialista. Del PSOE no n’hem de tenir por, perquè tal com estan les coses es dedicaran abans a devorar-se entre ells que a venir a buscar-nos a nosaltres.

Aquest mes d’agost haurà estat un període de vacances sense vacances. A vegades penso en aquelles casualitats que fan que les muntanyes s’ensorrin i que la dona de la nostra vida sigui una rica hereva. Això de Podem no ho he fet jo sol. És la mala consciència del pitjor govern que ha tingut Espanya la que ha adobat el camp de la dissidència. I poden estar agraïts que el populisme no hagi desembocat en moviments autoritaris i bèsties. Ara ens acostem a poc a poc a la zona del poder. La part fàcil ja està feta. Però ara ve la més difícil, que no és altra cosa que substituir la protesta per la proposta. O sigui: que ara toca mobilitzar-nos i al mateix temps fer política. A vegades em pregunto si Podem podrà.