Peret i els meus gitanets famolencs
Els vells tenim aquestes coses. Retenim a la nostra ment alguns passatges de la vida que ens van impactar. Bons i dolents. I els periodistes els retenim amb intenció ¡i tant que sí! I, ara que s'ha mort el 'mestre' de la rumba'mestre' de la rumba, puc explicar el meu, el moment que vaig retenir al meu disc dur per explicar-lo algun dia, ¡què sé jo! ¡avui!, i que, potser, entre tant elogi i memòria, té el seu punt.
D'això fa 40 anys, ben bé. Era l'època en què un munt de barcelonins ens vam creure la història del carrer Tuset. ¿Ho recordeu? Jo solia anar amb els meus amics a la Cova del Drac, on ara, naturalment, hi ha una camiseria. Hi anàvem de nit a escoltar jazz o el que hi toquessin, i de dia a prendre algun aperitiu.
Aquell dia, me'n recordo com si fos ara, era dissabte. I, és clar, allò estava, el carrer sencer, ple a vessar. No hi cabia ni una ànima i menys, molt menys, a les terrasses. Nosaltres, com que no vam trobar lloc a fora, ens vam ficar a dins. I, a la taula del costat, hi havia el 'mestre' Peret amb dues gitanes més guapes que guapes, guapíssimes. I ja sabeu com en són de guapes les gitanes, quan són guapes.
De sobte, jo, com a sagaç, audaç i prometedor periodista, imagineu-vos, vaig descobrir un cert tumult a la terrasseta de la Cova del Drac. I és que un cambrer altiu, estirat, més xulo que guapes les gitanes, estava empenyent, mal empenyent, molt empenyent, gairebé agredint, dos nens gitanos que estaven demanant una mica de menjar o una almoina.
Ja endevineu que no estaven molestant gaire, però ja sabeu que aquell era un carrer massa 'pijo', xulo, luxós, perquè als senyors clients els molestessin amb romanços. Així que el cambrer vinga a empènyer-los i a expulsar-los de la vorera luxosa.
Peret, a la meva esquena, va demanar disculpes a les seves acompanyants, jo vaig retirar la cadira perquè passés i, amb gest parsimoniós i caminar de patriarca, va sortir a fora, va travessar el carrer i, just a l'entrada del pàrquing de Tuset, va enganxar per l'espatlla, gairebé per les orelles, un per la patilla, les dues criatures i els va demanar que anessin amb ell.
Peret va arribar a la 'cova' i va entrar amb els nens de la mà. Entre ell i jo els vam fer un lloc a les nostres taules. Els xavals van seure i, la veritat, estaven més espantats que feliços. El 'mestre', que en cap segon va perdre la compostura, va anar a buscar, discretament, el cambrer, el va acostar a les nostres taules i li va dir a l'orella a l'home, gairebé murmurant, sense aixecar la veu: "Miri, ara, aquests nens demanaran el que vulguin i vostè, senyor, els servirà com ens serveix a nosaltres, somrient. Però, per favor, porti'ls tot, tot, el que demanin".
El festival de patates fregides, olives i entrepans d'aquells noiets podeu imaginar-lo. S'ho van cruspir tot i, un segon després, van fer un petó a les acompanyants de Peret, li van fer una abraçada de monarca al cantant i ens van picar l'ullet a nosaltres amb un somriure impagable.
Us juro que va ser un moment meravellós. Únic. Històric, per a la meva ment. Per això ho explico avui.
Jo sempre he tingut present Peret al meu cap. Per aquest gest. Únic.
