El règim sirià és part del problema, no de la solució
«Us enfronteu a un Estat acceptat per un gran nombre de musulmans d'arreu del món; qualsevol agressió a l'Estat Islàmic serà considerada com una agressió contra els musulmans».
Moltes coses s'han dit, s'han escrit o s'han especulat de l'Estat Islàmic (EI), el grup gihadista que controla gran part del nord de Síria i l'Iraq. Però si d'alguna cosa no es pot acusar el califat proclamat per Abu Baqr al-Bagdadi és d'ocultar les seves intencions als seus enemics. En un del seus vídeos, un militant de l'EI, dirigint-se al president Barack Obama, reconeixia que la campanya d'atacs aeris dels EUA a l'Iraq estava causant «baixes entre els musulmans», alhora que l'advertia dels perills d'iniciar una guerra contra l'EI, al qual identificava amb l'islam sunnita, professat per 1.500 milions de persones, és a dir, per 1,5 de cada set éssers humans.
Regla bàsica
La principal regla que els psicòlegs recomanen als seus pacients per defensar-se eficaçment de les provocacions externes
-originades per excònjuges ferits, examants rebutjats o examics apartats del cercle íntim- és evitar que la resposta sigui «reactiva». És a dir, la rèplica davant la comunicació perversa plantejada per algú posicionat com a enemic ha d'estar presidida per la reflexió. Perquè, tal com escriu Leon F. Seltzer, un cop aquest algú aconsegueix «tocar la fibra sensible» de l'agredit, aquest no pot fer «res més que reaccionar», cosa que equival a «ser arrossegat a comportar-se de forma emotiva», sense llibertat.
L'EI ha mostrat les seves cartes, és a dir, la seva intenció de convertir la confrontació a l'Iraq i Síria en una nova guerra entre Occident-i l'islam. I cal suposar que els caps pensants a Washington, Londres, París o Madrid ja estan dissenyant estratègies per neutralitzar el joc pervers de l'EI, és a dir, allunyar qualsevol «reactivitat» de les seves polítiques.
Sense ànim de donar consells a ningú, cal recordar aquí als lectors la gènesi de la guerra siriana, per així desarticular possibles temptatives de manipulació per part d'algun dels actors presents. Els que van informar de l'aixecament el 2011 i el 2012, els que van visitar els hospitals bombardejats amb impunitat per l'aviació, els que van contemplar les escoles destruïdes, donen fe de la profunda frustració entre molts sirians sunnites davant la inacció dels anomenats països d'Occident a l'hora de defensar-los dels atacs indiscriminats del règim. Aquelles mateixes potències que fa un any van defugir la guerra, surten ara en defensa de minories religioses alienes -yazidites, cristians- cosa que abona el terreny per a la guerra civilitzacional contra l'islam que intenta llançar el califat.
Però la responsabilitat de Damasc no només es limita a la deriva sanguinària que han pres els esdeveniments. El Govern sirià ha atiat la presència de gihadistes entre els rebels amb mètodes ja utilitzats per règims de tarannà similar -és a dir, controlats pels serveis secrets- en guerres civils anteriors (Algèria als anys 90, Txetxènia en la passada dècada) creant, com a mínim, les condicions ideals perquè els radicals segrestessin el moviment rebel.
En primer lloc, durant el 2011, Damasc va excarcerar presoners gihadistes perquè s'unissin a la rebel·lió i impulsar així la percepció entre la comunitat internacional que s'enfrontava a una revolta d'Al-Qaida. «El règim no només va obrir la porta de les presons i va permetre sortir als extremistes; també va facilitar el seu treball en la creació de brigades armades», va confessar a The National el gener d'aquest any un penedit del Directori Militar d'Intel·ligència, el servei secret militar sirià.
Càstig a Alep
Els mesos d'octubre, novembre i desembre passats, l'aviació lleialista va castigar dia i nit els barris insurgents a Alep, on operaven diverses milícies com el Front Islàmic o el moderat Exèrcit Sirià Lliure. La llum amb prou feines arribava a les cases, i els estralls de la guerra generaven greus problemes de proveïment.
En canvi, al gener i febrer, a Raqqa, capital de l'EI, la guerra amb prou feines se sentia. Els bombardejos brillaven per la seva absència, hi havia llum set hores al dia i menjar abundant.
Alguns fets reforcen la creença que existeixen pactes -tàcits o materials- entre Damasc i el gihadisme. El maig del 2013, The Guardian va informar que el grup Jabhat al-Nusra, sota el control del qual es trobaven els pous de petroli del sud-est, rebia del règim 1,76 milions d'euros mensuals per mantenir el flux de cru a Banyas i Latakia, ciutats lleialistes.
Per la seva part, el comentarista Abdul-Rahman al-Raixid va subratllar recentment a Al-Arabia, el contrasentit que suposa per a l'EI
Notícies relacionades-una organització que busca sobretot «atenció mediàtica»- abstenir-se d'atacar Damasc, la capital d'Assad, optant per expandir-se pel llunyà nord de l'Iraq. Els esdeveniments «reforcen la creença que el règim està entregant deliberadament zones llunyanes al control de l'EI, alhora que lluita amb l'Exèrcit Sirià Lliure a Jawvbar, Rokneddine i Damasc», va escriure Al-Raixid.
Davant d'aquesta situació, pensar que el règim d'Assad és capaç de formar part d'una solució duradora de pau per al Pròxim Orient equival a creure que un incendi pot apagar-se amb gasolina i no amb aigua.
