¡Quin mes ens espera!

L’estiu no ha estat, precisament, dels més calmats a la política catalana. L’esclat del cas Pujol ha trasbalsat l’ecosistema i, amb la cita del 9 de novembre a l’horitzó, la polifonia de veus que parlen de plans B o maneres d’enfocar el vet del Tribunal Constitucional a la llei de consultes i la posterior convocatòria d’aquesta s’ha fet evident. Arriba el setembre, com sempre esperat per tot el moviment independentista per tornar a fer una demostració de força davant la comunitat internacional (i ja en seran tres!) i acabar de tensionar la corda. Mentrestant, Artur Mas ha presentat uns actes institucionals per aquest 11 de setembre organitzats de forma prou simptomàtica, per tal de mostrar múscul sobiranista per una banda (al Fossar de les Moreres), i deixar tot el protagonisme de la Diada a la societat civil, per l’altra, amb l’organització (i esperem èxit) de la suposada V de “victòria”.

El país viu en tensió. De fet, és normal en aproximar-se un 11 de setembre que ha de suposar un pas definitiu per a la convocatòria de la consulta, segons sempre ha dit l’ANC. Però, també, hi ha tensió perquè les forces polítiques fan moviments tàctics per enfocar aquestes setmanes decisives amb les millors garanties possibles de supervivència (si fallen les coses). Passi el què passi l’11 de setembre, o el futur 9 de novembre (es voti o no, es surti al carrer o no) l’ecosistema polític del país canviarà radicalment. Els esbornacs que ha suposat l’anomenat “procés” per algunes organitzacions polítics són evidents i la necessitat de reposicionar-se, també. Potser, per aquest motiu s’entenen la quantitat de veus divergents que hi ha entre barons i poders fàctics de Convergència i, també d’Unió, que dia sí dia també posen dubtes sobre la línia més oficialista de la federació marcada pel propi president de la Generalitat, Artur Mas.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La reconfiguració de l’espai socialista amb la futura fusió entre NECat i Avancem, i la més que provable emancipació definitiva del Moviment Catalunya del PSC, presenten un nou focus de tensió que caldrà observar de prop. De moment, NECat i ERC caminen junts des de les eleccions europees –com deia Junqueres, en campanya, intentant exercir de “crossa i desbrossadora” del president Mas– però segons com vagin les coses aquest novembre als republicans se’ls haurà acabat temporitzar amb el Govern i el pacte d’estabilitat pot quedar tocat de mort. Si al final es precipiten les eleccions (i molts, ja ho voldrien), ERC hi té molt a guanyar després d’estar en segon pla durant tot aquest període i haver deixat el desgast del dia a dia a la federació. Tàcticament (i amb un futur incert a l’horitzó), seria d’il·lús pensar que el partit ara entrés a formar Govern i s’hipotequés dels drames de la quotidianitat que ha hagut de gestionar CiU.

Però, mentre les plaques tectòniques de la política catalana es mouen a ritme vertiginós –i m’oblido dels moviments municipalistes de recent creació, que també volen tenir presència en aquesta partida–, el president Mas demana mirades holístiques, de país, i evitar les reaccions de vol gallinaci. Fins ara, la il·lusió que els partits sobiranistes podrien actuar permanentment al servei del país ha estat, més o menys, intacta. Després d’aquest estiu tant mogut, i amb la perspectiva d’un setembre calent, calent, em costa pensar que les estratagemes de la vella política no tornin a sortir a la llum. Més, quan molts ja deixen anar que la partida s’acabarà en el moment que el Tribunal Constitucional veti la consulta i, per tant hàgim de recuperar el llenguatge electoral pervers.