Com si fos un vell amor amb el qual poc et ve de gust coincidir per no recordar velles estampes, Jordi Pujol s'ha convertit en aquell entranyable company que d'un dia a l’altre et va trair i et va desil•lusionar fins a tal punt que el teu estat d'ànim es balanceja entre la decepció i la ràbia. Malgrat que ara resulta que tots sabíem que ocultava alguna cosa, “estava claríssim”, una vegada confessada la veritat, alguns s’esforcen per justificar que no hi ha relació entre el Pujol polític i la persona. Tot sigui per salvar una mica d'aquell afecte que teníem.
Constato, pels comentaris d'individus que sempre han estat pujolistes, per als qui seguien votant a CiU perquè “és el partit de Pujol” i per gent de les joventuts de Convergència Democràtica, que el dol per la pèrdua d'un home que semblava exemplar és intens. “Ell semblava així, com nosaltres, et parlava de tu a tu”. Ho feia, de la mateixa manera que un mestre es dirigeix al seu aprenent perquè sigui un home amb valors.
El qui el va estimar,li dol quan el veu parlar amb la premsa amb aquell carisma que sempre tindrà. Li dol quan apareix amb una només sabata perquè s'ha fet un esquinç, com si no passes res. Li dol perquè han estat aquests trets els que el van portar a ser un home símbol a Catalunya, que no és el mateix que ser un símbol o bandera del país. Però ja se n’ha anat, i toca passar pàgina com sigui.
Notícies relacionadesEl que els hi queda de Pujol és aquesta expressió de “quina llàstima!”. Em comentava una companya: “és trist que just ara, ja en el final de la teva vida, hagis d'acabar així. És una llàstima”. I ho és, però no sé per qui ho és o ho ha estat més, si per a ell o per a tots aquells que van creure en ell. Perquè el mentider coneix la mentida, els que se la van creure, no.
