Acceptem-ho, la societat catalana és insegura. És capaç de superar-se i, a la vegada, espantar-se fins a un punt que és digne d’admirar.
Si s’ha de guanyar, s’ha de fer per golejada. I si es fa per golejada, ha de ser moralment impecable, amb un estil propi i virtuós. Ara bé, si no hi ha títols o recompensa, l’ànim decau i es planteja un pla B.
Després de dues manifestacions independentistes, on el virtuosisme, la tècnica i els resultats han estat elogiats per propis i forans, és en la tercera temporada quan tremolem i recuperem la inseguretat que ens caracteritza. S’omplirà? Servirà? Som com un equip modest, format per juvenils, que després de classificar-se en totes les fases està a punt de jugar la final a l’estadi de Wembley i veu tot el que li ve a sobre.
Com equip, hi ha la sensació generalitzada de què hem jugat bé. Hem maravillat el món, hem estat notícia en les grans capçaleres internacionals: 'The Guardian', 'Al Jazeera', 'Finantial Times', 'The New York Times', 'Le Monde', 'La Repubblica' i en moltes altres cròniques periodístiques internacionals on les nostres fites han sorprès i admirat. Des de la força que vam mostrar sortint al carrer el 2012, fins a la impressionant via de 400 quilòmetres del 2013. Tanmateix, quins títols hi ha a les nostres vitrines?
TÍTOLS PER VALORAR
Ens plantem en una nova Diada preguntant-nos, servirà d’alguna cosa? Repreguntem-nos, va servir d’alguna cosa l’anterior? A diferència de l’any passat, ens plantem un cop més sota el cel de l’11 de setembre amb la diferència que comptem amb quatre forces distingides ideològicament que han acordat un repte històric: el 9 de novembre.
Després de dos anys en els quals la política catalana s’ha desenvolupat sota dos grans temes, crisi econòmica –retallades socials- i dret a decidir, arriba el tricentenari per arrodonir una història que començà el 1714 i pot encarar la seva recta final el 2014, el mateix dia que varen caure els últims defensors de la sobirania catalana. Sóc una persona que sol imaginar-se situacions històriques, i no puc evitar pensar que el dia 11 restarem de peu sota el mateix cel dels qui varen defensar les lleis i llibertats dels catalans tants anys enrere, ens plantarem amb les cames cansades, tant temps com faci falta, per reclamar que volem votar.
JO ANIRÉ A LA 'V'
Notícies relacionadesHi aniré, i m’apuntaré a un tram on l’ocupació sigui menor que en altres. Faré el mateix que alguns companys barcelonins varen fer l’any passat quan van agafar carretera per ocupar els forats, que al final no hi van haver, a les terres de l’Ebre. Aquest cop, seran els qui viuen fora de Barcelona, gent de mar o de muntanya, de grans o petits municipis, els qui hauran de fer el pas per garantir l’ocupació de tota la “v”. La “v” de voler votar.
Acceptem-ho, la societat catalana és insegura. És capaç de superar-se i, a la vegada, espantar-se fins a un punt que és digne d'admirar.
