El català mutant

La veritat: jo no sé si vaig sortir de l’escut de Guifré el Pilós, de les urpes del monstre borbònic de fa 300 anys o de l’opulència de la burgesia il·lustrada de principis del segle XX. Però aquest estiu gris i plujós he tingut la revelació d’haver estat engendrat per la fèrtil imaginació de Rob Bottin, un figurinista de Hollywood expert en monstres i gent de mala aparença. Us explicaré qui era el meu pare artístic, aquell Rob Bottin, que va ser el responsable d’empescar-se les criatures mutants de la pel·lícula Desafiament total (1990), protagonitzada per Arnold Schwarzenegger i dirigida per Paul Verhoeven sobre una narració de Philip K. Dick.

En aquest film, l’honorable Arnold, que després va ser governador de Califòrnia, es trobava al planeta Mart sota un tirà que esclavitzava els membres de la colònia i els deixava arbitràriament sense oxigen per respirar. Això havia consolidat una reserva de gent mutant que, al seu torn, s’havia organitzat en una xarxa de resistència dirigida per un personatge anomenat Kuato.

En el transcurs de la història, el personatge que interpreta Arnold aconsegueix una entrevista amb el mutant Kuato, un ésser menut que emergeix d’entre les tripes del resistent portador. Aquest va ser el moment de la meva aparició pública. Segons sembla, Kuato, és a dir jo, tenia una fesomia molt semblant a la d’un altre honorable que governava un petit país anomenat Catalunya. La diferència és que al cine jo era Kuato, però en la realitat el públic m’aplaudia anomenant-me Pujol. Ara puc dir que la meva vida ha estat una vida de pel·lícula. Vaig ser el cap de la resistència i ara, quan només sóc carn de filmoteca i d’hemeroteca, no tinc més suports que els meus advocats. Així passen les glòries del món.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Però, en realitat, la imaginació de Rob Bottin va anar més enllà de l’espectacle. Durant tot aquest temps, tots hem portat un Pujol al nostre interior. La meva imatge despertava admiració i devoció. Potser tots els ciutadans intuïen que alguna cosa no funcionava, però la força de Kuato dins del seu organisme els portava a callar, a assentir, a defensar-lo i, en alguns casos, fins i tot a considerar que qualsevol recerca de la veritat era “una jugada indigna”. Amb un personatge així no hi havia forma humana de treure’n res de clar i les idees, el país i la por a la família reial eren prou forts per establir la línia divisòria entre els bons i els dolents. Ho deia l’Arlequí de la Commedia dell’Arte: la panxa coneix raons que la raó ignora.

Així vaig viure jo uns quants anys, instal·lat a les entranyes del pensament del meu portador. Ara, quan ja s’ha descobert el pastís, m’he trobat sol i desproveït de cort i de lloances. Sovint, quan passejo pel carrer, la gent ja no es fotografia amb mi, sinó que es limiten a fotografiar-me a mi. Fins i tot la xarxa de resistència ha caigut en mans foranes que obliden tot el que he fet per ells. Potser jo els he decebut, però ells també m’han decebut a mi. Tots portaven un Pujol al seu interior que els impedia pensar en res més enllà d’una pàtria d’oripell i de cartró pedra. Així passarem tots els kuatos i tots els pujols a la història. Com petits mutants desnonats. Érem una família modèlica i ara només som un clan de transportistes de cabals i de comissions. ¿Què he fet jo per merèixer això? Potser la falta d’oxigen del món real em va fer transcendental i autoreferencial. L’autocrítica, per als pobres. I jo, de nou al cine de monstres, que és el meu terreny.