Anàlisi
Conflicte sense solució
Un aspecte de la mobilització de la Diada a Barcelona. /
Quan es tracta de l'estructura de l'Estat, el referèndum és un instrument políticament i jurídicament insuperable per ratificar un acord, però no ho és per arbitrar un desacord. El problema territorial és l'únic problema constitucional pel qual la gent es mata. La guerra civil als Estats Units n'és l'exemple més expressiu. Més ciutadans nord-americans van morir en aquella guerra que en tots els altres conflictes bèl·lics junts en els quals els Estats Units han participat. No hi ha res potencialment més perillós per a una societat que la ruptura de la seva integritat territorial.
Òbviament, el referèndum no pot ser equiparat a la guerra civil, però tots dos sí que coincideixen en un punt: que es tracta de fórmules no negociades de resolució d'un conflicte de naturalesa territorial. La impossibilitat d'arribar a un acord és el pressupòsit de tots dos. El resultat que hi hagi vencedors i vençuts és la conseqüència indefugible.
L'arbitratge, a través d'un referèndum, del conflicte que procedeix de la dificultat de viure junts en el mateix territori és sempre una mala solució, que no el resol, sinó que com a màxim el fa tolerable. Les ferides triguen a cicatritzar, si és que ho fan. Per descomptat, com menys pacífica hagi estat la convivència a l'Estat en què es produeix la ruptura de la integritat territorial, més risc hi ha que el conflicte pugui revifar d'alguna manera.
David Cameron deu estar més que penedit d'haver-se negat a pactar amb Alex Salmond la proposta de reforçar l'autonomia política d'Escòcia dins del Regne Unit i forçar la celebració del referèndum del dia 18 de setembre en els termes en què ho ha fet. La naturalesa del referèndum condueix a l'enfrontament a tot o res. Fins i tot quan l'enfrontament es produeix de manera civilitzada. L'angoixa que genera aquest tipus d'enfrontament a mesura que s'acosta el moment d'anar a les urnes l'estan vivint anglesos i escocesos, amb els espanyols, sobretot, com a espectadors privilegiats.
Un conflicte territorial únicament pot ser resolt a través de la negociació, el resultat de la qual després és molt convenient que se sotmeti a referèndum. D'aquesta manera es resol. Amb referèndum sense negociació ho fa més o menys suportable. I això en el millor dels casos, com en el d'Anglaterra i Escòcia.
A Espanya ens dirigim cap a un escenari molt pitjor. En primer lloc, perquè nosaltres hem tingut una solució pactada i ratificada amb base a la Constitució del 1978 fins al 2010. Tots els estatuts d'autonomia de l'article 151 han estat pactats entre el Parlament de la nacionalitat o regió proponent i les Corts Generals i ratificats pel poble d'aquella nacionalitat o regió. Les reformes d'aquells estatuts, també. Aquella regla constituent es va trencar amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre l'Estatut.
Notícies relacionadesA partir d'aquell moment ens hem quedat sense Constitució territorial. Perquè la Constitució territorial era el pacte entre l'Estat i la nacionalitat corresponent segellada pel referèndum dels ciutadans de la comunitat autònoma constituïda a través d'aquell pacte. La Constitució a la qual el Govern apel·la, per negar-se a qualsevol tipus de negociació, va ser la Constitució de tots, però ja no ho és. Un cop cancel·lada la negociació i anul·lat el resultat del referèndum d'aprovació de l'Estatut, Catalunya s'ha quedat sense Constitució. Amb Catalunya, Espanya.
D'aquí ve que estiguem avançant cap a un escenari d'enfrontament sense regles, incomparablement més perillós que el que s'està vivint entre Escòcia i Anglaterra. No sé si estem a temps de rectificar i fer un últim esforç per evitar el sinistre total, però no hi ha res que ens permeti ser optimistes.
