Desconnexió o independència emocional
Sorprenen les reaccions polítiques i mediàtiques que hi ha hagut en el conjunt d'Espanya a la massiva manifestació de l'11-S a Barcelona. O ignorància, o bel·ligerància o passivitat. Decep que el president del Govern no hagi obert la boca després de veure que una part significativa de la població del seu país segueix manifestant-se de forma continuada, i repugna que part de la seva comparsa mediàtica hagi aprofitat un cop més per escopir la seva bilis contra els que dijous van decidir sortir al carrer.
En un intent per empatitzar, Fernando Berlín preguntava ahir a Carod-Rovira a La Cafetera de Radiocable per què no confiar en un canvi de mentalitat dels governants espanyols sobre Catalunya, si en pocs mesos s'ha aconseguit que estigui en boca de tothom parlar de reforma constitucional. Tan important i tan insuficient. Malgrat ser l'única solució possible absent de conflicte -i també per això la més desitjable-, convindria que el PSOE no mostrés passivitat davant el menyspreu amb què els últims dies, i les pròximes setmanes, s'ha parlat d'una part important de la població.
Discutir a aquestes altures sobre què és el que va desencadenar el debat que hi ha sobre la taula, i qui n'és o no responsable, només és un exercici de literatura. Sobretot perquè el tema ja no és sols que se separi una part de l'Estat, sinó que la independència que molts reclamen s'executi per la via dels fets en el pla emocional. Per això, els que defensen que és possible un marc de convivència -i no els independentistes- són els que haurien de tenir més pressa. Si un procés de secessió té conseqüències irreversibles, la desconnexió (o independència) emocional que estan vivint diverses generacions de ciutadans de Catalunya en relació amb el conjunt d'Espanya tampoc té marxa enrere.
