Pericoscopi
Un esbós d'equip
Colotto i Rubén Vezo lluiten en un salt, ahir a Mestalla. /
Aaquestes altures, els entusiastes de Javier Aguirre deuen estar muntant-li una missa de desgreuge, enyorant un entrenador que va tenir gairebé només una obsessió: amarrar els resultats amb una defensa sòlida. Certament, tots sabem que no sempre ho va aconseguir, i que la seva aposta esportiva monocroma, quan es torçava per qualsevol error defensiu o per l'encert del contrari en atac, evidenciava la falta d'estratègia clara a l'altra punta del camp. Jugar sobretot a no perdre va funcionar raonablement bé els primers mesos de l'era Aguirre, cosa que va aconseguir salvar l'equip i que ens encaterinéssim amb l'home dels renecs. Però va arribar un moment en què la proposta es va esgotar, i amb ella la motivació d'uns jugadors als quals va ensenyar que es tractava de sobreviure, i que un cop complert l'imprescindible i gens estimulant objectiu, la resta ja sobrava.
Sergio González té altres ambicions, i això sempre és més complicat de tirar endavant. Ambicions en l'estil de joc, vull dir, potser no tant en termes de classificació. Amb ell, l'Espanyol intenta jugar més la pilota, construir jugades d'atac i oblidar-se, en principi, de les passades de 30 o 40 metres des de la defensa. És molt lloable, i crec que aquest objectiu es mereix la nostra aprovació d'entrada i un marge de confiança més enllà dels tres primers enfrontaments, en especial si dos són contra el València i el Sevilla. També vam valorar i vam aplaudir aquesta valentia quan la va aplicar Pochetino; els que només es queden amb les últimes imatges de l'argentí, que facin un esforç i recordin els mesos inicials, i com ens va costar deixar d'admirar-lo i aplaudir-lo, i no oblidin que en el seu cas, la punxada a llarg termini va tenir molt a veure amb qüestions de tarannà i tracte personal.
És clar, diran els aguirristes, tot això sona molt bé, però la veritat és que, ara com ara, Sergio González ha aconseguit un punt de nou possibles, l'equip ha encaixat sis gols, i per moltes ganes de toc que hi hagi, els errors en defensa no es compensen en cap cas amb més encert per part dels davanters que, com tantes vegades hem vist abans, elaboren bonics atacs fins que queden interromputs just en el moment en què s'hauria de rematar a porteria.
No es pot discutir que l'Espanyol ha començat la temporada ranquejant, insegur i fent sensació d'inexperiència col·lectiva; que s'ha posat en funcionament quan ha vist que els partits es posaven difícils, i que les ganes que es perceben en l'equip no es corresponen amb una efectivitat rellevant; que es palpa la falta de connexió entre tants jugadors nous i que els futbolistes sembla que demanin a crits un líder que els organitzi i els marqui la línia: ha de ser algú que actuï des del centre, un paper que no pot desenvolupar, per motius comprensibles, Sergio García. Evidentment, el penal no assenyalat contra el Sevilla i el gol injustament anul·lat ahir ens haurien pogut oferir una altra impressió de tot plegat, però fins i tot així s'han d'admetre totes aquestes limitacions.
No obstant, reconèixer que estem davant un esbós d'equip no significa preparar-se per a l'aquelarre, o encara pitjor, la tertúlia escombraries televisiva, en què se sacrifiqui de viu en viu el tècnic. Al contrari, constatar que a l'Espanyol de Sergio li falta algun bull, però sembla que avanci per un camí correcte -una mica lentament, sí- obliga a carregar les piles de la nostra paciència durant un temps més.
Si la sort no es mostra inusitadament hostil, i les coses segueixen un rumb raonable, crec que després dels partits contra el Màlaga i el Getafe podrem veure les coses amb un rictus més somrient. Almenys, els que tan sols ens hem d'ocupar de veure i aplaudir l'equip: Collet seguirà dormint malament, n'estic segur, mentre hagi de prestar més atenció als diners i a qui els controla que al futbol en si.
