¿I ara què?

La traïció per part de la més alta representació política del poble no és un afer gens banal. Tres dècades interpretant el paper del déu Janus de dues cares han d'acabar per força produint un efecte metastàtic de desencís malgrat el desig d'alguns de veure en la caiguda de Jordi Pujol només un incident personal, tot i que més aviat sembla una tragèdia shakespeariana. Les conseqüències requeriran aquest temps per ressorgir de les cendres.

No és cap utopia considerar que Escòcia, Catalunya i altres pertanyen a l'avantguarda d'una Unió Europea millor. Sens dubte, això també requereix temps per assolir un objectiu comú. La independència no es pot confondre amb el fast food. La demanda d'una certa independència es debilita si posem el carro davant dels bous. En unes altres paraules, el primer que fa falta és una reforma democràtica del sistema electoral. Això ens permetria no seguir com fins ara i demostrar la voluntat d'un vot més democràtic per la independència.

Ja es fan moviments per conciliar les diferents opcions que enriquiran el procés vers una democràcia real, combinant el necessari impuls emocional amb l'objectivitat dels fets. Si mirem enrere ens adonem que el conflicte històric entre la ciutat i el camp ha deixat un residu de l'antic poder polític dels terratinents que formaven la cort del mateix país. Després, aquests terratinents es van traslladar a la ciutat, i allà on van conservar la seva influència dins la burgesia. Es pot considerar que aquí rau la causa de la desigualtat actual entre el vot urbà i el vot rural en el sistema electoral.

Això significa afrontar una reforma radical de l'estructura electoral per tal d'assolir una democràcia parlamentària i municipal més plena. Cada ciutadà ha de tenir contacte directe amb el seu representant escollit per a la circumscripció electoral corresponent. Es pot aconseguir una representació proporcional a través de l'elecció curosa d'una de les moltes variacions que hi ha a Europa, normalment amb l'afegitó d'uns quants escons per equilibrar els percentatges entre partits.

La democràcia real requereix que els vots de totes les persones tinguin aproximadament el mateix valor. Si a Catalunya hi ha 5.400.000 persones amb dret a vot per 135 parlamentaris, aleshores cada circumscripció política hauria d'estar formada per uns 40.000 electors que elegirien el seu candidat parlamentari. El que guanyi serà el seu representant comú al Parlament (que fins i tot pot ser un independent). La qüestió és adaptar la mida de cada circumscripció segons això. Atès que amb el temps la població varia, podria ser que de tant en tant calgués reajustar una mica algunes circumscripcions.

Els partits polítics són necessaris per identificar diferents bases ideològiques, però quan el nucli professional intern d'un partit sacrifica la pròpia ideologia a canvi de poder, la democràcia se'n ressent. Ha arribat l'hora de reconèixer que la democràcia té uns límits geogràfics que cal comprendre, i que el centre del poder polític no pot estar ni massa lluny ni massa a prop.

Moltes de les nacions europees que estan sobredimensionades pateixen els efectes que les zones perimetrals -o antics països- lluny de la capital se senten poc enteses i ignorades, i fins i tot maltractades. Edimburg és a 615 km de Londres; Barcelona, a 621 de Madrid. «El referèndum sobre la independència d'Escòcia no és, en el fons, un vot sobre Escòcia. És un vot sobre Londres», escrivia el professor Dorling al New Statesman el passat 29 d'agost, a causa de la «centralitat londinenca de la presa de decisions». A Catalunya hi ha un vot del sí similar.

Cal una altra batalla per despullar l'oligarquia financera i els seus titelles d'uns privilegis que no s'han guanyat per tornar a invertir raonablement en la producció de coneixement, serveis socials, en concret educació i sanitat públiques. I això hauria de passar per un control polític sensible sobre l'economia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ara mateix resulta més fàcil posar la càrrega fiscal sobre les classes treballadores i mitjanes, i deixar escapar els més rics. Segons escriu l'economista francès Thomas Piketty en la seva publicació recent, El capital en el siglo XXI, el primer pas és fer pagar impostos a aquells que reben una gran herència, per allò que diner crida diner, i després gravar els rendiments dels grans capitals, sobretot d'aquells pocs que posseeixen més que el PIB de molts estats. Ha arribat l'hora d'una observança estricta dels drets humans, que inclogui llar i feina amb un salari digne per a tothom, i la igualtat de drets per a tots sense restriccions econòmiques.

Arquitecte escocès, membre fundador del despatx Martorell Bohigas Mackay. Traducció de l'anglès de Maria Lucchetti.