monòlegs impossibles
El basc romanitzat
Xabi Alonso, el 31 d’agost, promocionant cervesa a Munic. /
He trepitjat molts camps de futbol al llarg de tot el món. Però cap d’aquestes gespes és comparable als records que tinc dels meus partits a la platja de La Concha de Sant Sebastià, quan el soroll de la baixamar sonava a aplaudiments d’un invisible grup d’aficionats. He estat molts anys trobant a faltar aquell tacte de la sorra mullada que em donava ales als peus. A Liverpool no hi ha més que còdols, a Madrid només hi ha llambordes. Ara me’n vaig al Bayern a posar-me les botes perquè un amic em necessita i em reclama. No m’ho vaig pensar dues vegades quan el Pep em va dir que hi anés. No és tonto aquest Pep. Amb la famosa décima a la butxaca i amb un entrenador que mai saps si li caus bé o simplement et manté pel què diran, prefereixo anar-me’n a Alemanya. Nagore, la meva dona, hi està d’acord i als meus fills els convindrà aprendre una llengua diferent. ¿O és que el Pep no va arribar a xampurrejar alemany amb sis mesos de lliçons?
Jo no conec aquests bavaresos. Però començava a estar cansat de tanta reverència cap a Florentino. Una cosa és l’arbitratge i una altra és l’arbitrarietat. I no he arribat a aquest esport per haver de sotmetre’m a aquestes petites humiliacions pròpies de qui està acostumat a dir que qui paga mana. Doncs no. El Pep ha dit de mi que em necessita i que sóc molt intel·ligent. Doncs no se’n parli més. Em miro al mirall i em veig com un tipus realment intel·ligent. Així ho deuen haver intuït en més d’una ocasió els de la revista Vanity Fair, que m’han convertit en un sex symbol internacional per a gran orgull de Nagore. I per acabar-ho d’adobar, haig de córrer per fugir de l’alè dels inspectors d’Hisenda, que em reclamen sis milions d’euros com si fos un Pujol qualsevol. Jo, que he estat a la Roja, m’estic posant morat de ràbia. Em vénen ganes de tornar a la platja de La Concha a sentir a les plantes la humitat del futbol que només és futbol, sense necessitat de fotografies i d’això que es diu “cessió dels drets d’imatge”, que és en el fons una manera de cedir els meus diners a un Estat que persegueix els herois i que ens vol tornar a la mediocritat.
O sigui: que sóc el futbolista més sexi del món i això també hauria de formar part de l’anomenada marca Espanya. Però això no ho veu Florentino, encapritxat en tot allò que vingui de fora i negligent en el que el Madrid té dins de les seves entranyes. ¡Que guapo que va ser Beckham! ¡Que alt que semblava Bale! Però aquest criteri no el va aplicar al fideu Di María, a qui va acomiadar sense pena ni glòria. Això és l’arbitrarietat i d’aquesta manera no es fa un equip. Tot Europa sap la fiabilitat que represento. A altres se’ls va empassar la Champions, però jo amb la décima no en tinc prou. Faré l’impossible per conquistar una copa més amb altres colors. Perquè una cosa són els colors, però una altra de molt diferent és el que es porta entre les cames. El que Florentino no vol veure és, en canvi, dogma de fe per a Emidio Tucci. Aquest és el meu verdader patró. Continuaré amb la meva mirada entretancada lluint la figura de basc romanitzat. La gent em farà fotos prenent un cafè o portant els meus fills a l’escola. I el tema dels gols vindrà de més a més. Guanyar o perdre m’importa poc quan Florentino m’ofereix la submissió a baix preu i el Pep em garanteix la llibertat i aquestes petites atencions que em permeten brillar en el gran univers del futbol mundial. Potser anar al Bayern és una manera de demostrar la meva intel·ligència natural. Mai sabrem del cert cap on anem, però en tenim prou de continuar convençuts del lloc d’on ens hem d’escapar.
