El món a la nostra mida

Després d'unes eleccions, mai guanyen els que jo esperava. En canvi, es donen majories absolutes que no vaticinaven ni els canals que veig, ni els diaris que llegeixo, ni el meu timeline de Twitter, ni els sondejos que consulto (no sóc catalana, em permeten consultar). Segons les converses amb família i amics, arrasarien els partits d'esquerres, i les porcions del PP, el PSOE i CiU no donarien ni per a un formatget de La vaca que ríe.

Les xarxes socials reforcen aquest petit món en què vol viure cadascú. De la mateixa manera que sol escoltar una ràdio afí a les seves idees, també segueix els usuaris amb qui s'entendrà (o amb qui podrà ficar-se, buscant la complicitat dels seus seguidors). Alguns mitjans fitxen els seus col·laboradors depenent de l'èxit i l'enginy que tinguin a Twitter. De manera que molts procuren cridar l'atenció perquè es fixin en ells. Tot es polaritza.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quan estàs al mig de tot, costa veure-hi més enllà. L'entusiasme genera il·lusió, i el seu suport, expectatives. El desig que passi una cosa és tan intens que un se situa en la imminència, en el que passarà. Aquest convenciment espanta els altres, que s'afanyen a evitar-lo. Cameron va volar a Escòcia per negociar a última hora, mentre que tothom veu el que està fent (o no fent) Rajoy.

Segons uns mitjans, Mas alimenta unes expectatives fins i tot a sabent que no es compliran per desacreditar el Govern espanyol; segons altres, Rajoy humilia i coarta als catalans. Personalitzen un conflicte que no hauria de ser-ho. Les expectatives poden decebre, la il·lusió no. Per això, mentre no es voti, la política es basa en hipòtesis. Una consulta tindria resultats imprevistos depenent del petit món de cadascú. Però reflectiria la realitat, que és el terreny en què ha de moure's qualsevol govern.