Ens vàrem fixar tant en el referèndum escocès que fins i tot més d’un deu haver sentit el “no” com a propi. No hauríem. Des del moment en què Salmond i Cameron varen arribar a l’acord per materialitzar el procés, aquí a Catalunya hem anat construint el nostre camí sempre amb l’ombra d’Escòcia i el respecte que ens mereixia Anglaterra. Ells van arribar a un acord, comptaven amb una oposició negociadora i han conviscut amb una campanya lleial tant per un costat com per l’altre. Tot, originat per la tercera persona del singular, ell, Alex Salmond.
Quan l’any passat vaig estar vivint a Anglaterra, em va sorprendre la quantitat de gent que vaig conèixer que sabien alguna cosa del procés català, de fet, vaig fer una sessió informativa al centre on estava estudiant per explicar-ho com es mereixia. Persones d’origen asiàtic, americà, europeu i africà varen omplir la petita sala en la qual mostrava el conflicte històric i polític des de la unió dinàstica entre Ferran II i Isabel I. En aquell moment, per trobar un precedent pròxim que concretés les meves idees i els anhels catalans per votar, intentava exposar un paral·lelisme amb Escòcia. Ho feia, però els anglesos que varen assistir, tant al final de la sessió fins a la majoria de cops que va sortir el tema català i escocès dins o fora dels pubs, m’insistien: “no és el mateix”. Replicava, “why not?”. “Molt fàcil d’explicar, pel que ens has dit i hem vist, a Catalunya el moviment surt del carrer”.
La percepció de la majoria d’anglesos respecte el referèndum escocès era: “això és una dèria del seu primer ministre”. Em feien memòria d’un moment de la victòria d’Andy Murray a la final de Wimbledon per fer-me un dibuix del caràcter de Salmond: “va ser guanyar, que ell va començar a jugar amb la seva bandera. És tota l’estona, jo, jo i jo”.
Les diferències
Anglaterra em va ensenyar que el cas català i l’escocès són molt diferents, i molts catalans no ho hem volgut veure. El moviment sobiranista que aposta pel dret a decidir neix el 2012, arran de la manifestació de l’ANC a Barcelona i després d’una dècada on la frustració nacional catalana té com a botxí el Partit Popular de les quatre milions de firmes i l’Estatut del Tribunal Constitucional que rebutja la definició de nació. És un moviment ascendent, no descendent com el que va propiciar Alex Salmond.
Considero que aquest “no” a la independència d’Escòcia ens ajudarà més del que creiem, reforça la idea que aquests conflictes només es poden resoldre a partir del vot. I motiva a les entitats favorables a la independència a fer una lectura dels errors que podria haver comès els de la campanya ‘Yes Scotland’.
La clau del resultat
Notícies relacionadesDesaparèixer. La disposició de Cameron per admetre el referèndum, i la seva poca implicació en la campanya del ‘no’ fins que una enquesta va donar la primera victòria al “sí”, ha estat una de les claus perquè l’argument sobre el mal tracte des de Londres quedes lleugerament placat i no materialitzat en un sol individu. Ell mateix ho va dir en un dels últims mítings: “jo no hi seré per sempre”, la bruixa marxarà i ens donarà més llibertat –competències-. Posició radicalment contraria a la de Mariano Rajoy, que a base de negació i discursos de por i conflicte, no ha fet més que créixer el nombre de partidaris del dret a decidir i, de retruc, dels qui votarien “sí-sí”. Igual que Cameron, Rajoy desapareix però sense donar cap resposta al conflicte, “wait and see”, el que li farà perdre Catalunya.
