¿I si en diem política i prou?

Aquest estiu he rellegit textos polítics de diverses èpoques. Manllevo unes frases de Defensa de la democràcia, recull de textos d'Antoni Rovira i Virgili publicat l'any 1930: «El règim polític perfecte no sols està per trobar, sinó que no es trobarà mai. Per això és fàcil la crítica negativa de qualsevol dels règims coneguts. El règim democràtic no és una excepció en la regla. I aquells demòcrates idíl·lics que han presentat la democràcia com una fórmula segura per a la felicitat dels homes i dels pobles li han fet tant de mal com els seus enemics irreconciliables (...) L'error dels demòcrates idíl·lics i dels àcrates filosòfics és creure en la bondat natural de l'home i en la seva perversió per efecte de l'opressió autoritària (...) Si l'home fos bo per naturalesa, hauria començat per no establir els règims opressors».

I llegint, llegint, he trobat un fil conductor des de l'antiga Roma fins a alguns textos dels primers presidents dels Estats Units, passant per cròniques de l'Edat Mitjana i també per la nostra República. I aquest fil conductor és la política, ja que en totes les èpoques visitades s'hi expressen idees que avui dia passen per ser la nova política, quan en alguns casos ja fa segles que es van exposar.

La nova política contraposada amb la vella política, vet aquí el paradigma que ara trasbalsa molts estadis del debat polític a nivell institucional, a nivell mediàtic i també al nivell més popular, sigui a les xarxes socials, sigui al cafè del poble. La vella política és sinònim de corrupció, de manca de transparència, de decisions preses des de les elits sense capacitat d'intervenció, de privilegis per a uns quants, de conxorxes que acaben trencant voluntats... Està clar que cal prendre mesures per canviar coses, de debò. Perquè una de les màximes que es podria aplicar a tot això que es coneix com la vella política seria aquella famosa frase d'Il gattopardo: «Alguna cosa ha de canviar perquè tot quedi igual».

Algunes idees molt elementals i vinculades al propòsit de canvi es comencen a dibuixar, tot i que la primera premissa per parlar de canvis de futur és que tot, sense excepció, és subjecte de ser canviat per ser millorat. D'entrada hi hauria d'haver un element diferenciador fonamental, complir amb la paraula donada, i fer que les coses passin de debò. Les promeses i les paraules sovint se les emporta el vent en l'arena política.

Antonio Gramsci deia que la veritat era una autèntica acció revolucionària. Doncs bé, la veritat en la política pot tenir diverses lectures, i totes elles necessàries en aquesta concepció de la política que cal fomentar. D'entrada, la veritat sempre és necessària i també té molt a veure amb la transparència, amb la honestedat, amb la coherència.

Per altra part, els mecanismes de participació i d'implicació de la ciutadania amb la política sempre han format part dels programes electorals i dels discursos, però la concreció d'això no ha estat mai clara, començant pels partits i acabant per les institucions, malgrat alguns intents honorables. I aquí hi ha una oportunitat molt gran. S'ha parlat sovint de la democràcia participativa com a referent de la democràcia de finals del segle XX, tot i que el concepte no va reeixir com hauria calgut. Perquè el segle XXI ens proposa la política deliberativa, molt més complexa, però al mateix temps molt més justa, ètica i equitativa. I fruit d'aquesta implicació de la ciutadania, fruit d'aquest debat que hi ha d'haver al si de la societat és quan podem veure mesures concretes en forma de lleis i també d'accions de govern en tots els nivells i àmbits possibles.

Vivim temps de canvis profunds, però perquè siguin canvis efectius, que ens permetin construir una nova societat amb molts menys defectes que l'actual, és indispensable la política. I no es tracta de la vella ni de la nova política. Senzillament, la política. Una altra cosa són les bones i les males praxis que hi ha, que hi ha hagut, i per desgràcia, que hi haurà. Només cal veure com alguns dels que tant prediquen la nova política acaben adoptant alguna d'aquestes males praxis tan característiques de la vella política amb una facilitat sorprenent.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ves per on, ara que està tan menystinguda, menysvalorada i criticada, la solució a molts dels mals que patim és ni més ni menys que la política, aquest difícil art de governar les societats. També ho deia Rovira i Virgili: «Hi ha molta part de veritat en aquella famosa màxima que diu que els mals de la llibertat amb la llibertat es curen. La mateixa cosa es pot dir de la democràcia». I jo hi afegiria, i de la política.

Expresident del Parlament de Catalunya.