Esclaus del segle XXI

A ella acaben d'acomiadar-la, després de cinc anys de retallades i mal ambient entre companys temorosos que els fessin fora. Ell és freelance. Es passa el dia a casa fent traduccions i corregint textos per menys de 1.000 euros al mes, dels quals 261 són per cobrir la seva quota d'autònom. Han estudiat el mateix, van aprendre els mateixos idiomes, aquest mes han rebut una factura elèctrica desorbitada.

Tot és tan car que fins i tot els costa plantejar-se tenir fills. La diferència és que ella va aconseguir un contracte i ell no. Ella ha obtingut gairebé 9.000 euros d'indemnització, i durant 600 dies té dret a un atur més gran que el que cobra ell treballant. Si ell deixés de treballar, no és clar què li passaria; la seva única font d'ingressos és el que factura, i les empreses a vegades s'endarrereixen. Se li fa impossible estalviar.

Notícies relacionades

¿Soc culpable?

Eleccions decisives als Estats Units

Ella se'n va a donar la volta al món per buscar-se la vida, aprofitant el subsidi. Ell, al seu lloc, faria el mateix. Però no pot evitar pensar que aquesta volta al món en part la paga ell, com també paga jubilacions que ell no podrà permetre's, perquè els autònoms no tenen dret a aturar-se ni a posar-se malalts, encara que cada mes desembutxaquin 261 euros a la Seguretat Social, independentment del que cobrin.

Se sent com un esclau del segle XXI, explotat no a través de la seva producció, sinó de la seva rendibilització. Paga per treballar perquè uns altres -cada vegada menys- tinguin dret a unes prestacions que a ell no li corresponen. Ella no tornarà a tenir un contracte fix. En un futur gens llunyà, tots seran com ell, obrers de la privatització. I aquests senyors ja no de la fàbrica, sinó de les grans companyies elèctriques, antics governants que els van portar a la situació en què ara es troben, seguiran apujant la factura de la llum. I els diran: «No us queixeu; almenys teniu feina».