El Sis d'Octubre i la tercera via

Massa sovint l'ús de les ratlles de la contracoberta d'un llibre per reforçar determinats arguments en comptes de llegir-ne el contingut condueix a conclusions inexactes. Això, o potser una lectura apressada del text, és el que ha succeït amb el dietari Abans del Sis d'Octubre publicat l'any 2008 per Quaderns Crema/ Acantilado. L'obra recull la visió, entre maig i setembre de 1934, de l'advocat Amadeu Hurtado del procés de la seva defensa com a comissari de la Generalitat davant del Tribunal de Garanties Constitucionals de la llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament català i que el govern espanyol havia recorregut trobant-la inconstitucional. La contra del llibre, que ja s'entén que ha de ser un ham pel comprador, assenyala que la Generalitat «es va desentendre de qualsevol fórmula transaccional que hauria permès resoldre favorablement el plet, i es va deixar arrossegar per la creixent confrontació entre dretes i esquerres».

A partir d'aquesta idea el dietari, encapçalat per un pròleg titulat Un catalanista partidari del pacte d'Amadeu Cuito i Víctor Hurtado, ha esdevingut referència obligada pels columnistes partidaris de l'anomenada tercera via. Una vegada i una altra se cita l'obra per argumentar que qualsevol decisió unilateral i prescindir de l'ordre constitucional vigent pot tenir conseqüències nefastes per a l'autonomia catalana. L'advertència, amb Amadeu Hurtado com a padrí, es dirigeix com una gota malaia des de fa com a mínim un parell d'anys al president de la Generalitat, Artur Mas, i a les formacions catalanistes favorables a la secessió. I se'ls recorda que sempre existeix un terreny possible per a la negociació i l'acord, a partir de la voluntat de les parts. El llistat d'autors que l'han usat en aquest sentit és infinit.

El cas és però, que tal com el mateix Hurtado anota a l'entrada del 13 de setembre, dos dies abans de cloure el dietari, els separatistes enquadrats en el mateix partit de Companys, els pertanyents a les Joventuts d'Esquerra Republicana d'Estat Català (JEREC), el van acusar d'haver «enganyat el poble en aquest afer de la llei de conreus, fingint gestos heroics per acabar posant-se a les ordres del Govern Central fins a anul·lar una llei catalana que s'havia obligat a defensar». I és que com va escriure l'advocat vilanoví, després de gesticular per no veure's superat per les crítiques dels mateixos rabassaires -a qui havia d'afavorir la norma- i per enfortir el seu perfil reformador enfront dels sectors obreristes, el president de la Generalitat sí que va pactar amb el Govern espanyol. Companys va acceptar introduir a la seva llei de contractes les demandes del Govern de Ricardo Samper. I fins i tot sembla que l'acord final va comptar amb el vistiplau de la Lliga, que era qui en primer terme va empènyer Samper a dur-la al Tribunal de Garanties Constitucionals.

A més a més d'altres dinàmiques a Catalunya i al conjunt d'Espanya fou precisament la voluntat de la Lliga de tornar a la cambra catalana l'1 d'octubre de 1934, després de nou mesos d'absència, el que va precipitar l'entrada de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes al Govern espanyol. Sabien molt bé els de José María Gil-Robles que això propiciaria la insurrecció obrerista, destinada d'antuvi al fracàs, arreu d'Espanya. La CEDA no estava gens interessada que el plet de la llei

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

-absurd, com molt bé recull Hurtado- es resolgués: només en volia l'anul·lació. I, per tant, a partir del dia 4 d'octubre la seva entrada al Govern espanyol amb tres ministres suposava que l'executiu català havia de posar el comptador a zero i tornar a negociar la llei de contractes perquè les gestions d'Hurtado eren ara paper mullat.

Alguns, com Josep Tarradellas i nombrosos quadres de la mateixa Esquerra Republicana de Catalunya, haurien preferit carregar-se de paciència i tornar a negociar. Companys, amb una situació personal complicada i nombrosos fronts polítics oberts, no va saber trobar cap altra solució que recolzar els insurrectes i jugar-se l'autonomia amb la proclamació de l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Es va equivocar, sí, però bo i rebent crítiques havia pactat la llei de contractes com recomanava Hurtado. Potser l'avís més pertinent del dietari per a la situació actual no rau en la justificació de la recerca del pacte que en fan els columnistes de la tercera via, sinó el que assenyala que després d'una dosi massa elevada i sostinguda en el temps de teatralització de la política per part dels executius català i espanyol arribar a un acord avui, com a l'any 1934, pot no servir de gaire res. Historiador i escriptor.