El Cervantes i la cultura catalana

Darrerament, els mitjans de comunicació del nostre país s'han fet un ampli ressò del trist episodi protagonitzat per l'Instituto Cervantes de la ciutat holandesa d'Utrecht. Dos dies abans de la presentació pública en aquesta institució de Victus, Barcelona 1714, la famosa novel·la històrica d'Albert Sánchez Piñol, suspengué l'acte adduint la inoportunitat d'una activitat com aquella en el context actual i a pocs dies d'un Onze de Setembre que ja es preveia que ompliria a petar els carrers de Barcelona. No ens estendrem en la valoració d'aquell acte de censura, si no és per ressaltar-ne un cop més la mesquinesa, perquè ja ho han fet a bastament periodistes i escriptors de reconeguda solvència.

Si m'he decidit a escriure aquest article és perquè, des de la meva experiència a la institució, crec que aquesta prohibició respon a raons més profundes i s'ha de contextualitzar en el marc d'un allunyament progressiu de l'Instituto Cervantes respecte de les llengües cooficials de l'Estat espanyol i de les cultures que hi són expressades, en el que constitueix un flagrant incompliment de la seva llei fundacional, que especifica clarament que aquest organisme té com a objectiu l'atenció a totes les llengües oficials de l'Estat. I, la veritat sigui dita, amb més o menys convicció, l'Instituto Cervantes, fins fa ben poc, havia defensat i promocionat el català, el gallec i el basc. D'alguna manera, aquesta institució s'havia guanyat el mèrit de ser una illa de tolerància en el marc de l'acció exterior del Govern espanyol, la qual cosa provocà més d'un estira i arronsa amb les ambaixades, tradicionalment poc sensibles a la diversitat cultural i lingüística de l'Estat que diuen representar. Les topades eren freqüents, però el Cervantes es va mantenir sempre ferm en la defensa de les llengües cooficials de l'Estat davant d'aquells que, des de l'Estat mateix, s'entestaven a torpedinar-les.

No és ara el moment ni tampoc el lloc d'explicar els casos concrets, però no podem deixar de recordar el suport de l'antiga direcció del Cervantes, encapçalada per Carme Caffarel, quan, des d'Atenes, vam proposar d'erigir a l'Acròpolis un monòlit, en català, amb el famós elogi d'aquest monument escrit l'any 1380 per Pere el Cerimoniós.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Malauradament, doncs, allò que les autoritats diplomàtiques espanyoles no han perdonat a l'autor de Victus ha estat la seva condició d'escriptor català (bé que la novel·la fou escrita, per a més inri dels responsables de la prohibició, en llengua castellana). I la prova ens la donà l'Instituto Cervantes d'Atenes fa menys d'un any, quan, una setmana abans de la celebració de les IX Jornades d'Intercanvi Cultural organitzades per la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l'IEC, i la Societat Verdaguer, es negà a cedir els espais prèviament convinguts i deixà prop d'una cinquantena d'intel·lectuals catalans al carrer.

Per si això fos poc, les cartes de queixa enviades pels responsables d'aquelles jornades al ministre d'Exteriors i al director de l'Instituto Cervantes quedaren sense resposta. Altra explicació no trobem que no sigui la d'una visceral catalanofòbia, si no és que considerem que els dos autors sobre els quals versaven aquelles jornades, Jacint Verdaguer i Antoni Rubió i Lluch, eren sospitosos de fomentar la sedició política i el secessionisme lingüístic.