Fi de l'epopeia

Els meus professors em van dir que perdre era la millor manera de guanyar. Suposo que es referien a les idees, que aquestes perduren al llarg dels anys i les derrotes. Perquè pel que fa a mi, no em queda cap dubte que he perdut. Tants anys donant-los canya als laboristes i ara que ja tenia la victòria i la independència a la mà, perdo. Diuen que ha estat per por. Diuen que a ningú li agrada que els bancs se’n vagin a Londres i que Brave­heart era una comèdia que no tenia res a veure amb la realitat. A Escòcia es veu un tronc flotant pel llac Ness i ens inventem un monstre.

Me’n recordo dels meus primers moments a Westminster, quan em vaig convertir en la bèstia negra d’aquell pirata anomenat Tony Blair. Quin individu aquest Blair, es deia catòlic però actuava com un anglicà. Es deia progressista i ens va omplir la Gran Bretanya de musulmans. Va ser aquí on vaig començar a brillar juntament amb el nom del partit. Fins i tot James Bond va deixar d’estar al servei de sa majestat per treure uns diners d’Andalusia i posar-los a la meva disposició. Ja ho canten a les grades els del Celtic: no caminaràs mai sol. Però ara a mi m’ha tocat la soledat. Per això dimiteixo, perquè la meva dimissió em farà gran i em convertiré en la reina mare d’Escòcia. Fins i tot aquests bous mullats i peluts que són els angus aberdeen em saludaran quan passi. Al capdavall, només tinc 60 anys.

La independència no tornarà, diuen. Però la idea d’aquest país que no va ser mai sotmès, ni tan sols pels romans, persistirà, perquè ha arribat aquí per quedar-se. Això és com les gaites: bufes una miqueta i ja tens música per a molts anys. Fins i tot la pluja escocesa ens deixarà tonificats i en plena forma, com correspon a la dutxa que diuen que es practica per aquí. Això i aquest or ambarí que és el whisky i que ens permet greixar la nostra màquina de sentir i de pensar.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

El bo de Cameron em va dir que firmés un paper en què em comprometia a fer un referèndum correcte. En aquell moment, Cameron ni tan sols s’imaginava el resultat. Creia que li donaria mil voltes a Escòcia. Però a mesura que passava el temps, Cameron va haver d’admetre que la cosa no era tan fàcil i que aquell pagès que era jo podia aconseguir el que els romans no havien aconseguit. Em va fer firmar la regles del referèndum i també un petit afegit pel qual s’establia que si jo perdia, m’encarregaria de la gestió d’un petit hotel a les Falkland, aquell lloc gèlid que els argentins anomenen les Malvines.

Aquí estic fent les maletes, com Napoleó a l’illa d’Elba o a Saint Helena. De tant en tant, tornaré a Edimburg i els meus amics es posaran ferms i començaran el lament que a Escòcia es passa tan malament amb aquest Londres mesquí i meliquista. La culpa de totes les metròpolis ve sempre de la seva capitalitat. Jo els vaig prometre a la meva gent un país feliç i autèntic i han tingut por de la novetat i del risc. Els poderosos sempre ens acaben portant fora de joc. Fins i tot l’autora de Harry Potter no ha estat capaç que el nen mag fes per fi el miracle. Me’n vaig, doncs, a l’altra punta del món, on només hi ha lloc per als somiadors i per als valents, mentre els bancs continuen sent durs com la pedra i cada llac està habitat per un monstre espantós.