Avantatjar en 35 punts el segon candidat en primera ronda d'unes presidencials no és habitual. Fins i tot sembla una xifra exagerada, poc estètica i fins i tot obscena. Però així passa regularment a Bolívia des que el desembre del 2005, el llavors dirigent cocaler Evo Morales va guanyar les eleccions al capdavant del Moviment al Socialisme (MAS), amb 25 punts d'avantatge sobre el segon candidat. Des d'aleshores, Evo Morales ha enllaçat 6 victòries electorals en l'àmbit estatal, amb un avantatge mitjà de més de 33 punts percentuals sobre la segona opció. El MAS s'ha convertit en una maquinària electoral imbatible, que té la dreta opositora a la lona, que ja guanya (fàcil) també a Santa Cruz, i amb l'únic repte de sobreviure a un Evo que ha desenvolupat un rol quasi-messiànic. De fet, una de les poques incògnites que queden per resoldre amb l'escrutini oficial, és saber si el MAS arribarà als dos terços mínims de senadors i diputats, que està acariciant, i que li permetria aprovar una nova postulació a president el 2019.
Diverses són les claus que expliquen aquesta hegemonia. Sens dubte, una de les principals és que l'oposició de dreta no pot esgrimir l'argument de l'economia, que ha passat a ser patrimoni del MAS. Gairebé ningú podia imaginar el 2005 que, 9 anys després, el punt fort de la campanya del MAS seria justament aquest. Multiplicar per deu la inversió pública, un creixement anual del 5%, i l'aplaudiment recurrent (i incòmode, segons apunta el mateix president Morales) del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional a la seva gestió econòmica, desactiven el discurs de l'oposició neoliberal. Oposició, a més, especialment maldestra, ja que ha realitzat propostes absolutament suïcides en plena campanya, com suggerir que els beneficis dels hidrocarburs es reparteixin al 50% entre l'Estat i les empreses transnacionals, quan ningú a Bolívia dubta que el punt d'inflexió de la realitat socioeconòmica d'aquest país es va produir quan Evo Morales va canviar els contractes amb les transnacionals, reduint les seves regalies a l'actual 18%. I les transnacionals no se n'han anat, segueixen a Bolívia.
I tot això malgrat que quan el MAS va arribar al poder, el 2005, va anunciar un canvi de paradigma econòmic que, realment, no s'ha arribat a donar. Les tesis pragmàtiques s'han imposat als corrents més visionaris, i el que havia de ser una estació intermèdia en el trànsit cap a una economia social-comunitària, ha resultat ser l'estació final: un capitalisme d'Estat amb enfocament social on, ara sí, l'embassament de riquesa també arriba als estrats de població més vulnerables.
Notícies relacionadesEl 2005, a l'arribar, el MAS també anunciava un segon canvi de paradigma: l'ambiental. No obstant, el pragmatisme economicista ha enterrat qualsevol indici d'una gestió ambiental diferent. Si bé en les cimeres internacionals, com les del canvi climàtic, Bolívia ha jugat un rol determinant i ha liderat aquelles postures contràries al saqueig ambiental, a l'hora de la política domèstica no ha quedat gairebé res d'aquesta visió. En aquests anys, Bolívia ha aprofundit la seva matriu extraactivista: mineria, hidrocarburs, ampliació de la frontera verda, etc. I ho està justificant tot amb l'objectiu d'una industrialització que encara està molt endarrerida respecte d'unes perspectives que s'han mostrat massa ambicioses. No obstant, el que resulta indiscutible és que el debat sobre la pèrdua d'essència en temes ambientals de l'anomenat procés de canvi només interessa alguns intel·lectuals i els sectors crítics, per l'esquerra, amb el govern del MAS. Per al gruix de la població, el debat simplement no interessa, i més aviat l'extraactivisme i la seva incipient industrialització es valoren positivament. Així, el conflicte del Parc Nacional Isiboro Sécure, on la protesta de les comunitats indígenes contra la construcció d'una carretera pel seu territori va acabar amb 400 dels seus líders detinguts, no ha erosionat pràcticament el MAS.
Per últim, el MAS ha fet gala sempre d'un tercer canvi de paradigma: el social. I aquí sí que s'ha d'indicar que el canvi ha estat rutilant. Les comunitats indígenes i camperoles, i els moviments socials associats, especialment de les terres altes, han irromput com a actor polític i social. I ho han fet no només per fer-se escoltar, sinó per ser determinants. Hi ha hagut un ressorgir del fet indígena, rural, agrícola. Només a partir del vot massiu d'aquests sectors s'entenen les àmplies victòries d'Evo Morales i la seva hegemonia política. Hegemonia política que pretén estendre fins al 2025. I és que arribarà el dia, no gaire llunyà, que el MAS serà l'opció de vot, irònicament, dels qui ja no vulguin més canvis.
