Llums i ombres de la societat catalana
Pluralisme enfront de cesarisme populista
La combinació de diversitat política amb bonapartisme resulta molt perversa i contraproduent
Catalunya posseeix una societat molt plural i rica però, també, té una tendència gregària cap a un cesarisme de caràcter populista. Considero que es tracta d'una paradoxa o d'una flagrant contradicció curiosa i preocupant. Són dues imatges que se superposen i que generen un retrat global molt confús. Tots ens sentim còmodes amb la imatge de Catalu-nya com un país molt divers que ho manifesta amb un elevat pluralisme polític i social. Es tracta d'un retrat indiscutible. Tenim un sistema de partits amb representació parlamentària més ric que a la resta d'Espanya en què tenen cabuda moltes més sensibilitats polítiques de les que pot canalitzar un sistema simple de caràcter bipartidista.
Al Parlament tenim vuit partits al seu hemicicle (CiU val per dos) i fins i tot algun posseeix dues ànimes (per exemple el PSC) i és possible que en la pròxima legislatura en tinguem encara més. A més a més, als ajuntaments hi ha una presència notable d'alcaldes i regidors independents. Però el pluralisme encara és molt més notable a la nostra societat: una enorme quantitat d'associacions i moviments organitzats de tota mena, des dels que posseeixen interessos més generalistes o nacionals fins a altres amb objectius molt específics o sectorials. Afortunadament la partitocràcia que es va instal·lar amb la Constitució de 1978 no va alterar la tradició associativa prèvia protagonitzada per les associacions veïnals. Aquesta fortalesa associativa del país ha generat que ara siguin algunes d'aquestes associacions les que portin l'agenda política i que els partits vagin al darrere. D'això els sociòlegs en diuen 'capital social', que és un indicador una mica confús però que adverteix sobre el nivell de fortalesa, vitalitat i pluralisme d'una societat. També és cert que aquesta pluralitat genera importants problemes: a Catalunya és molt difícil implementar, per exemple, una obra pública al territori al manifestar-se de forma organitzada una panòplia d'interessos i sensibilitats que tendeixen, moltes vegades, a la paràlisi. És el peatge de ser un país socialment ric.
En aquest context d'enorme riquesa social aclapara la sorpresa que, a la vegada, tinguem també la no tan positiva imatge d'una societat amb uns ciutadans militants amb pulsions de caràcter cesarista i populista. El lideratge de Jordi Pujol és una expressió gairebé delirant d'aquesta tendència. Aquest líder carismàtic va aglutinar la gran majoria dels ciutadans al voltant de la seva figura i va facilitar la confusió entre líder i país. Més que un líder polític semblava un líder religiós que traspassava amb gran facilitat les comportes de la política per convertir-se en un referent ètic i moral absolut.
El líder carismàtic que se sent recolzat cau sense remei en la demagògia i en el populisme. I el poble cau en la trampa del gregarisme i del suport cec a un líder que se sent impune i que s'atreveix a formular propostes radicals i a traspassar tots els límits. No encaixa gens bé una societat tan plural i tan forta amb la lògica del ramat. Però això és el que ha passat i, potser, encara passa ara a Catalunya. Pujol no ha estat l'anècdota sinó la manifestació més evident d'aquesta malaltia social. El mateix ha passat amb molts alcaldes, es diguin Joaquím Nadal o Pasqual Maragall: a les seves ciutats van ser autèntics déus i feien i desfeien com els semblava ja que comptaven amb un suport incondicional. Ara, molt em temo que el mateix passa amb Artur Mas, que cada vegada és més un messies que un polític i va generant suports cecs en una part important de la població. Però com que ja s'anticipa una mort política prematura d'aquest Cèsar, ara ja estem tots inquiets per la futura falta de lideratge nacional. Però respirem tranquils quan veiem a l'horitzó un nou Bonaparte, Oriol Junqueras, líder polític de gran talla però en el qual també detectem un futur Cèsar. No podem viure només amb un líder sinó que necessitem un Messies.
Considero que aquesta combinació entre pluralisme organitzat i actiu amb el bonapartisme populista no només és contradictòria sinó que és molt perversa i contraproduent. Són dues imatges que superposades generen una foto inquietant: per una part, uns ciutadans que segueixen com a autòmats les grans idees i conceptes (la gran política) del seu líder, siguin aquestes les que siguin, però que manifesten tota la seva riquesa plural en els detalls de les polítiques concretes amb una tendència a bloquejar les diferents estratègies d'innovació i modernització del país. Aquesta és una mala combinació en què els ciutadans compren a cegues les grans idees del seu líder i es dediquen a discutir la lletra menuda del contracte social.
Catedràtic de Ciència Política i de l'Administració a la UPF.
