L'atenció del focus

Vint-i-cinc mil persones. I no qualssevol. Són 25.000 valentes, 25.000 lluitadores, 25.000 revolucionàries, 25.000 campiones de la solidaritat. I hi eren. Sense necessitat de convocatòria a través de televisions públiques, amb un discretíssim suport institucional i sense falques radiofòniques a totes hores. Parlo amb cert desànim de fins a quin punt han passat inadvertides en les cròniques de televisions catalanes i portades de diaris les persones que diumenge es van reunir a Barcelona en el dia internacional contra el càncer de mama. Un de tants contrasentits presents en el dia a dia de Catalunya. Tot el que fa referència al procés és actualitat, fins i tot l'anècdota vulgar. Si forma part de la realitat quotidiana, passa a un segon pla.

Tres quarts del mateix ha succeït amb les deu persones mortes a conseqüència de la legionel·la al llarg d'aquests 40 dies. Des que el mes de setembre passat es va conèixer l'existència del brot, poca cosa o res sabem del seu origen i la seva gestió. Ni de boca de la Generalitat -Boi Ruiz va comparèixer el 15 d'octubre amb la mateixa informació que ja se sabia a principis del mes de setembre- ni a través dels mitjans.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Del que sí que hem tingut enfocaments multidireccionals és de l'exigència per part de l'ANC i Òmnium d'unes eleccions anticipades. És tota una aberració democràtica que un lobby pseudopolític decideixi quan els ciutadans estem convocats a eleccions. Els nostres representants no són res, ho són els de les flaixmob al carrer. D'aquí tres mesos tenim eleccions, segons Forcadell. Amén.

També va ser noticiable l'enrabiada infantil de Junqueras, divendres passat mentre era entrevistat a Catalunya Ràdio, perquè Artur Mas ha substituït el referèndum per una consulta a l'estil arenyenc. I és que ja ho va dir Proust: «El poble s'inquieta al veure plorar, com si un sanglot fos més greu que una hemorràgia».