Tòpics i mentides sobre la qualitat de les aigües del Llobregat
En els darrers temps s’han tornat a incrementar les informacions i la percepció de que tenim un riu Llobregat ferit per una pretesa mala qualitat de les seves aigües, bàsicament pel seu contingut en Clorurs, per efecte de l’activitat minera del Bages. Afirmacions que se sumen a un llarg historial i que no deixen de ser tòpics i fins i tot mentides, malgrat que aquestes ja formen part d’una creença popular que situa el Llobregat com un dels rius més problemàtics del país.
Potser sí que l’aigua del Bages era salada (l’aigua marina té una Conductivitat i uns Clorurs de 50.000 µS/cm i 15.000 mg/l), però això va ser a l’Eocè fa 36 milions d’anys, quan al bell mig de Catalunya hi havia un mar interior, que es va assecar i la sedimentació d’evaporites va formar un magnífic jaciment salí i potàssic als voltants de Cardona, Súria i Sallent-Balsareny, el que coneixem avui per la conca potàssica catalana. Actualment, segons dades mitjanes anuals del 2013 de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua), tot el curs del Llobregat (de Castellar de n’Hug fins al mar, presenta uns nivells de Clorurs inferiors a 250 mg/l) frueix d’aigua dolça (Conductivitat inferior a 1.500 µS/cm), i també ho fa el Cardener (amb Clorurs per sota de 300 mg/l).
Els nivells de Clorurs al llarg d’aquests rius, són coherents amb el seu contingut natural segons zonificació de l’ACA (2005), com ho prova el fet que sota les capçaleres del Cardener i del Llobregat, al 2013 es va assolir 43 mg/l, quant un bon estat de les aigües admetria fins a 100. A la conca baixa del Cardener (de Cardona fins al Llobregat, que inclou el diapir o Muntanya de Sal de Cardona i el dom salí de Súria); el contingut al 2013 va arribar a 300 mg/l, un bon estat fora fins a 600, i pel que fa a la riera Gavarresa i al Llobregat des d’aquesta riera fins al mar el contingut de clorurs va arribar fins a 249 mg/l al 2013, justament el bon estat és fins 250.
El que ja no és coherent amb un previsible origen natural, és un augment significatiu en Clorurs (de 200 a 250 mg/l) i Conductivitat (de 1.100 a 1.500 µS/cm) al tram del Llobregat des de l'aiguabarreig amb el Cardener i fins al mar, aliè al jaciment de la conca potàssica catalana, amb origen estimat en activitats antròpiques, abocaments d’aigües residuals urbanes, d’indústries, etc. però d’això ja en té cura l’ACA.
En conseqüència no paga la pena capficar-se pels Clorurs. El que sí ens hauria de preocupar són els elevats continguts de Sulfats i Nitrats a l’aigua potable, especialment greus pels abastaments d’aigües de pou amb aqüífers afectats. Els Sulfats produeixen un indesitjable efecte laxant i cal assenyalar que a la conca del Llobregat segons zonificació de l’ACA, són zones d’elevat contingut natural la capçalera de la riera Gavarresa i tot el riu Anoia, amb explotacions de guixos (Sulfat de Calci) a Igualada i Òdena a la comarca de l’Anoia veïna del Bages. Els efectes dels Nitrats són més greus, cianosi als infants per inhibició de l’hemoglobina, i arriben a l’aigua subterrània per aplicació al sòl agrícola de fertilitzants i purins (defecacions dels porcs, Amoníac concentrat que s’oxida a Nitrat). Malgrat això, no conec cap moviment cívic anomenat “Prou Guix!”, “Montsulfat” o “Prou Purins! - Montnitrat”, potser es perquè no tindrien a qui donar-hi les culpes...
Alarmar-se innecessàriament o crear l’alarma premeditadament, és el que s’ha estat fent aquests darrers anys en tot allò relacionat al riu Llobregat. Caldrà veure amb quins interessos i amb quins objectius.
