Poc rastre en queda, de Trias Fargas

Era havent dinat del diumenge 22 d'octubre de 1989, ara fa 25 anys. Data que m'és fàcil de recordar perquè la meva dona havia sortit de comptes feia uns dies i el meu fill Aleix estava al caure. Va néixer poques hores després. No havíem encès la televisió i no hi havia mòbils. Un periodista va trobar el telèfon de casa dels meus pares i em comunicà la notícia que Ramon Trias Fargas acabava de morir en un míting electoral al Masnou. En aquell moment ja vaig pensar que, coneixent la seva particular relació crítica amb la política partidista, la circumstància del seu traspàs tenia quelcom de paradoxal i fins i tot d'injust per la seva trajectòria molt més racional que èpica.

Feia un temps que Ramon Trias havia decidit deixar la política activa però exercia encara com a conseller d'Economia en un segon mandat de només 15 mesos, però que gestionava amb il·lusió, empenta, i amb un sentit de país obert i de qualitat, poc habitual. La política partidista li havia donat molts maldecaps des que es va veure obligat a fusionar el seu partit, Esquerra Democràtica de Catalunya, amb Convergència. Foren raons d'inviabilitat econòmica d'EDC més que cap adhesió a projectes unitaris el que el va portar a l'absorció. Realment la va patir i l'honora.

Abans de continuar vull aclarir que res pot ser més menyspreable que elucubrar com pensaria, diria o reaccionaria ara una persona desapareguda. És fa sovint. Vull fugir de qualsevol vel·leïtat de voler situar el personatge, 25 anys després de la seva mort, en la Catalunya d'avui  i em limitaré a recordar algunes de les seves excepcionals qualitats que avui es troben a faltar.

De la seva segona etapa com a conseller d'Economia es recorda sovint la seva oposició inicial a la fusió entre Caixa de Barcelona i La Caixa. Els dubtes que mantenia sobre l'operació, que finalment confirmaria la creació de la gran caixa catalana, es fonamentaven en les seves conviccions liberals que el feien malpensar d'estructures massa grans i poderoses, complexes de controlar. ¿Qui es preocupa, avui en dia, de la limitació al poder, als poderosos?

Ramon Trias va tenir la visió de generar moltes iniciatives durant aquell breu temps a la conselleria, en línia amb la seva preocupació de sempre per analitzar i estructurar l'economia catalana. Una de les seves orientacions com a acadèmic, professional i empresari, va ser el sector financer i com a tal va impulsar en el seu darrer any de vida un conjunt d'iniciatives: el mercat de futurs, la transformació de la Borsa, la creació de Barcelona Centre Financer Europeu com a embrió d'una impossible candidatura de Barcelona a seu del Banc Central Europeu, o  l'Institut d'Estudis Financers. Ell havia impulsat feia anys moltes altres estructures financeres: serveis d'estudis, associacions d'analistes i d'economia regional, els primers fons d'inversió i els primers pressupostos i estructura financera de la Generalitat, això darrer en la seva etapa prèvia com a conseller. Vaig col·laborar en les seves darreres iniciatives, i sé que quasi totes varen ser portades a terme gràcies als contactes, la confiança i el prestigi que generava Trias Fargas entre els medis polítics i bancaris de la resta d'Espanya, qualitat ara mateix desconeguda entre els politics catalans i que seria vital per cercar una sortida a la confrontació actual.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La seva formació i dedicació dual, jurídica i econòmica, va marcar la seva important tasca intel·lectual i acadèmica en el terreny de l'economia. La balança de pagaments interior, la indústria i l'empresa, el federalisme fiscal, les finances públiques, l'economia regional, van ser alguns dels seus focus d'interès i dels seus deixebles al Banc Urquijo i a la universitat; però sobretot ho va ser l'economia com a instrument polític per a la llibertat, la descentralització i l'europeïtzació del país.

Alguns dels seus llibres recopilatoris, especialment els d'abans de dedicar-se primordialment a la política, és a dir quan gaudia de plena llibertat intel·lectual no coartada per un partit o un càrrec, són d'una extraordinària vigència i profunditat. Per exemple el recull d'articles dels seixanta i setanta El precio de la libertad (1976) o el més elaborat Solucions per a Catalunya (1977).  I són d'un gran interès perquè, des del seu escepticisme vital, confronta els temes amb passió però sense oblidar els inconvenients i en particular els costos del progrés. Aquesta voluntat liberal de fer entendre que s'han d'establir prioritats, que no hi ha free lunch, que tot és debatible i millorable, i que l'important és la raó i no l'adhesió a un líder, ens varen deixar fa 25 anys. Des de llavors, malauradament, poc rastre.