Eleccions presidencials
L'Uruguai, un país molt especial
El relleu del carismàtic José Mujica es preveu molt ajustat entre Tabaré Vázquez i Luis Lacalle Pou
LUruguai, un paisito molt especial_MEDIA_2 /
La successió del carismàtic president de l'Uruguai, José Mujica, començarà a dilucidar-se aquest diumenge. Però excepte sorpresa, la incògnita no podrà ser aclarida fins a una segona volta el 30 de novembre, quan s'haurà elegit entre la continuïtat de les polítiques implementades a partir de l'arribada al poder de l'esquerra el 2005 o el retorn de la dreta, representada pel candidat del Partit Nacional, Luis Lacalle Pou. Sense excepció, totes les enquestes coincideixen avui a atorgar un triomf final molt ajustat -pendent dels indecisos- del candidat del Frente Amplio, Tabaré Vázquez, que ja va ser president entre el 2005 i el 2010, el primer d'ideologia socialista en tota la història del país.
El contagi per la profunda crisi provocada pel corralito financer de desembre del 2001 a la veïna Argentina i les polítiques neoliberals aplicades pels governs dels partits Nacional i Colorado a partir de 1985, amb la primera de les dues presidències de Julio María Sanguinetti (1985-1990 i 1995-2000) van anar obrint profundes desigualtats, i van debilitar les seves potencialitats fins a ingressar en una espècie d'uci. Un alt percentatge d'uruguaians iniciava el segle XXI per sota dels índexs de pobresa i l'emigració tornava a convertir-se en un recurs per a centenars de famílies.
Des de 1830 fins al 2005, la política sempre va ser cosa de dos, deixant de banda militars i civils de facto. El Partit Colorado ha ocupat la presidència no menys de 33 vegades, intercalades amb diversos presidents de facto -algun d'ells també líder colorado, com Juan María Bordaberry, durant els primers tres anys de l'última dictadura (1973-1976)- i alguns, quatre, del Partit Nacional. Va ser el Frente Amplio i precisament l'exalcalde intendent de Montevideo, Tabaré Vázquez, qui va trencar aquesta hegemonia en les eleccions del 2004, a l'aconseguir la majoria absoluta a la primera volta, i evitar així el pacte entre colorados i blancs que hauria pogut evitar el triomf de l'esquerra en el ballotage com va passar en l'elecció del 2000.
Ara, dos fills d'expresidents adquireixen protagonisme. El colorado Pedro Bordaberry, fill de qui va auspiciar la dictadura, ho intenta per segona vegada; sense possibilitats. El nacionalista Luis Alberto Lacalle Pou, de 41 anys, fill de Luis Alberto Lacalle de Herrera (1990-1995), podria aglutinar el vot d'oposició a un nou executiu del Frente Amplio. Encara que des de l'exterior de l'Uruguai pugui causar sorpresa, les crítiques més àcides dirigides al Govern de José Mujica procedeixen de sectors d'esquerra que critiquen, per exemple, les facilitats per a l'explotació minera a una empresa de Dubai, les plantes de cel·lulosa -motiu també de controvèrsia amb l'Argentina- o també la reforma tributària.
Als ulls del món, l'Uruguai és avui un país balsàmic, estable, modern, amb una legislació avançada en drets civils. Va ser el segon de l'Amèrica Llatina, juntament amb l'Argentina, a autoritzar el matrimoni entre persones del mateix sexe; i el primer que va legalitzar el cànnabis, amb la producció i la seva distribució sota control de l'Estat. Mujica justificava aquesta mesura controvertida, de forma eloqüent, durant l'entrevista exclusiva concedida a aquest diari a la seva senzilla granja de Rincón del Cerro, publicada l'1 de desembre del 2013: «L'única addicció sana és l'amor. Les altres són com una espècie de plaga: el tabac, el joc, l'alcohol... Són legals, però són pur verí. Blanquejar el consum de 30 grams de marihuana per persona permet eliminar les xarxes clandestines del narcotràfic amb aquest producte. Si criminalitzem la marihuana els estem entregant el negoci als narcotraficants».
L'Uruguai és, certament, un país molt especial. En el conjunt d'Amèrica, des de Canadà fins a Xile, obté el lideratge d'inclusió social al davant dels Estats Units i de qualsevol altre país llatinoamericà. Una revista britànica com The Economist va decidir distingir l'Uruguai com el país del 2013, per la seva «recepta per a la felicitat humana». Al seu president el va qualificar d'atípic, al considerar-lo un líder «admirablement humil» i «inesperadament honest», promotor d'atrevides reformes. Un petit país que en aquests últims cinc anys es va posar de moda com mai abans per la senzilla personalitat d'un president que va despertar la curiositat i l'interès mundial. No són pocs els que ara saben identificar l'Uruguai en un mapa mut per aquests raonaments d'un president diferent de qualsevol altre. José Mujica, el Pepe, no deixa mai ningú indiferent. Ni els que el detesten -pel que diu, fa i representa- ni per descomptat la multitud de fascinats que haurien desitjat tenir un avi així. Periodista.
