Treballadores i pobres. L'impacte de la crisi en les dones
Dones i homes veiem com cada dia s’incrementen les dificultats per sobreviure tot i tenir feina. Segons les dades d’IDESCAT, a Catalunya 530.000 persones estan en risc de pobresa encara que tenen feina. I una de cada quatre persones que treballen tenen un sou per sota de la mitjana de 1.200 euros al més.
Des de l’inici de la crisi, l’any 2008, s’ha incrementat en un 24% el nombre de persones en risc de pobresa, i el 64% de les llars amb ingressos no superen els 9.000 euros anuals. Una situació de la que no és aliena la reducció en 244,8 euros de la mitjana de prestació per desocupació durant el darrer any.
En la primera onada de la crisi el sectors d’activitat econòmica més afectats van ser també el més masculinitzats (la construcció i la industria manufacturera). Aquest fet comportà automàticament la construcció d’una imatge de la crisi totalment masculinitzada que posava de relleu els impactes masculins, deixant d’observar altres efectes, ja presents, que estaven afectant les dones.
Després de set anys de crisi, el repunt de l’economia, anunciat a bombo i plateret des de diverses instancies, fonamentalment des del Govern de Madrid, molt interessat en donar una imatge de millora econòmica i social que els permeti tancar la fuita de votants, ens està deixant una imatge de l’aprofundiment de les desigualtats per sexe, també en la “recuperació”, confirmant que la crisi “està tenint una cara especialment cruenta per a les dones” .
La segregació laboral, vertical i horitzontal, continua sent l’eix vertebrador de l’ocupació femenina. Les dones continuen ocupades majoritariament en el sector serveis (especialment comerç i hosteleria), en el sector social idel lleure i en el domèstic i de cura, sectors tots ells altament feminitzats en els que, precisament per ser-ho, el salari brut anual és inferior als dels sectors masculinitzats.
L’ocupació creada en els darrers trimestres té un clar component de precarietat que afecta especialment a les dones: la taxa de temporalitat ha crescut i se situa en el 18,37%, iel 72% de la contractació a temps parcial és femenina.
Aquesta realitat de temporalitat i parcialitat, que comporta ocupació precària i amb salaris més baixos, sovint es justifica per les necessitats de “conciliació” de la vida laboral amb la vida familiar, quan realment el que significa és que som les dones les que hem de generar estratègies pròpies per mantenir-nos professionalment actives sense deixar d’assumir el rol de cuidadores familiars, incrementat amb el retrocés de les polítiques socials que ha imposat la crisi. Malgrat això, el principal motiu pel qual les dones tenen un contracte a temps parcial, continua sent perquè no troben feina de més qualitat.
La bretxa salarial continua sent una llossa històrica, present de manera transversal en tots els sectors i ocupacions. Però per primera vegada en lloc de reduir-se, s’ha invertit la tendència de la Unió Europea i la zona euro: Espanya, i Catalunya per sobre d’Espanya, augmenten la bretxa salarial. Catalunya ha retrocedit a les diferències del 2008, segons les últimes dades de l’Enquesta d’estructura salarial de l’any 2011. De fet, amb la crisi, ens igualem més en la precarietat, on es redueix lleugerament aquest percentatge general, mentre que s’accentua en els salaris més alts i també a partir dels 45 anys.
Segons les dades de l’EPA del segon trimestre de 2014, la nova ocupació generada en aquest període té un clar protagonisme masculí. Les dues terceres parts (275.400) de l’ocupació creada ha estat masculina, front el terç (127.000) d’ocupació femenina.
A l’inici de la crisi les accions i preocupacions es van dirigir a l’atur masculí, donat que la destrucció d’ocupació va afectar, principalment, el sector de la construcció (majoritàriament masculí). La diferència, en aquell primer moment, era més gran entre l’atur de lesdones i els homes, es va dictaminar quecalia fer accions que pal•liessin la destrucció d’ocupació, sense tenir en compte l’evolució de la crisi. Així la diferència s’ha anat aprimant i, tot i que, la taxa d’atur masculí segueix estant un punt per sobre de la de les dones ladiferència és mínima, passant a ser de només un punti, si analitzem l’evolució de la disminució de l’atur, aquesta és més elevada en homes que en dones, fet que apunta a que l’atur femení se situarà, aviat, al capdavant d’aquest trist rànquing.
Són les persones joves compreses entre els 16 i els 19 anys, les que acumules les taxes d’atur més elevades; poc més d’una quarta part de joves de 16 a 19 anys que volen treballar ho aconsegueix. I en aquest grup la taxa d’atur de les dones (73,8%) està, a més, per sobre del de les homes (71,4%).
L’atur de llarga durada, de més de dos anys, de les dones és 3 punts superior al dels homes. Tan sols una de cada tres persones aturades a Catalunya percep prestació d’atur. Les dones tenen una taxa de protecció 8 punts inferior a la dels homes, i en el darrer any s’ha reduït aquesta taxa entre les dones, mentre la dels homes millora una mica.
Altres dades que confirmen aquesta precarització vinculada a la baixa qualitat de la nova ocupació creada les aporta l’OCDE. Segons les darreres divuldades a finals de juny per aquest organisme, España ha estat el segon pais on més ha caigut (0,6%) la remuneració salarial en el primer trimestre d’aquest any, sols per darrera de Grècia (2,6%).
Les dones perceben una pensió mitjana un 38% inferior a la dels homes , el que fa que el risc de pobresa durant la jubilació sigui més alt en les dones que en els homes, sent la prestació mitjana de jubilació femenina de 659 euros, front la mitjana de 1.067 dels homes . Son dades que s’expliquen pel biaix de gènere que té el nostres sistema de protecció social, que dóna un pes central a les prestacions contributives –pensions i atur- vinculades a les cotitzacions laborals.
Les dones generalment tenim prestacions de menor quantia per diversos motius. En primer lloc perque hem cotitzat menys temps. Segons l’estudi ”Impacte de les pensions en la dona. Jubilació i qualitat de vida” els homes han treballat una mitjana de 43,4 anys i les dones, de manera remunerada, amb prou feines arriben a 12,8 anys de mitjana, la xifra més baixa d’Europa.
El menor temps de cotització té també un clar component de gènere: les trajectòries laborals femenines, en un nombre importants de casos, no són continues, sinó que incorporen diverses interrumpcions condicionades per les responsabilitats de cura que li han estat adjudicades pel sistema de gènere: d’una bada per la maternitat i la responsabilitat de cura d’infants però també per les responsabilitats de cura de les persones malaltes i de les persones grans. Aquest rol, que ha estat així històricament, s’havia anat suavitzant per les polítiques públiques de suport, especialment per la Llei de dependència.
La crisi ha suposat un cop mortal per a aquestes polítiques públiques i, com a consequència, una sobrecàrrega –de feina i d’estrés- per a moltes dones que han hagut de tornar a entomar sobre les seves esquenes les tasques de cura que, en alguna mesura, s’havia aconseguit socialitzar.
Però la crisi no és un “ens neutre”, sino que implica causes i té efectes que poden anar en un o altre sentit, depenent de les polítiques socials que s’articulin. Amb l’actual govern del PP a l’Estat s’ha produit un procés de paralització i desmantellament sistemàtic del desplegament de la llei de Dependència que té efectes immediats en l’empitjorament de la qualitat de vida de les dones i en l’increment de les desigualtats.
Notícies relacionadesLes retallades en les prestacions que ja existien i l’aturada en l’accés de noves demandes, així com en el reconeixement i remuneració de les dones cuidadores, tant arreu de l’Estat com també a Catalunya, suposen reblar el clau de la desigualtat i exacerbar el risc de pobresa i exclusió, per a la població en general però especialment per a les dones.
En aquest sentit, des de SURT hem impulsat, en aquests 21 anys de treball, diferents iniciatives per aconseguir i afavorir la inclusió de les dones en l'àmbit laboral i social. Una nova iniciativa pretén fer d'altaveu: un concert solidari, 'Surt de concert. Escombrem la pobresa' el proper 20 de novembre, on visibilitzarem les invisibles, posant noms a l'exclusió.
