Catalans, espanyols i la lògica de conflicte

De tot una mica hi ha hagut a Catalunya des de la barrera, sèrie de reportatges d'EL PERIÓDICO amb voluntat de conèixer mirades de ciutadans de diferents punts d'Espanya cap a Catalunya i el procés sobiranista. Amb la prevenció que requereix haver fugit de pretensions demoscòpiques per buscar visions i arguments diversos, se'n pot extreure alguna lectura. Amb més o menys comprensió, més o menys ressentiments, sovint amb sentiments profunds i enfrontats, els ciutadans ens van explicar que són molt conscients de la gravetat del problema i la urgència d'afrontar-lo, i que creuen que el diàleg ha de ser possible (cosa que no pressuposa que doni fruits). I van assenyalar els dirigents polítics d'un i altre costat com a grans responsables de la degradació de la relació i la voladura de ponts. Encara que, sense que Mas en sortís ben parat, potser va ser Rajoy qui amb el seu immobilisme es va alcar com a dinamiter major.

Una vegada recollides aquestes  percepcions de Catalunya des d'Espanya, vam voler polsar què els semblava als catalans com veiem com ens veuen. I hi ha arguments que agafen el pont aeri. Si allà sovint se sosté que els polítics nacionalistes ens enganyen i ens adoctrinen a través de l'educació i els mitjans, aquí Joan Colldeforns (Mataró) escriu: «El discurs del PP hi ha calat i cada dia veiem mostres d'odi, segurament per ignorància».

També per Pedro Rubio (Sabadell) «hi ha un desconeixement molt gran. La gent és extraordinària i solidària, però els polítics i els que els envolten enterboleixen la relació». Pere Bosch (Granollers) ho atribueix a «la forta manipulació a través de la monoversió i la falta de pluralitat de les notícies».

El de Ricard Villar (Barcelona) és un relat d'incomprensió: «He viscut 18 anys a fora i llegia als diaris que a Catalunya està prohibit el castellà, que els robem, que només sabem plorar, que som nazis, terroristes. He vist la policia pegar i insultar per portar una bandera del Barça o de Catalunya. No ens estimen, i això ha fet que

nosaltres tampoc». Carlos Ollé (Sant Cugat) es remet al «rèdit electoral de l'anticatalanisme». «Ens veuen com uns éssers estranys», diu Rosa Gutiérrez (l'Hospitalet).

També hi ha qui ho explica al revés, és clar: «Amb la cantarella angoixant de l'Espanya ens roba orquestrada pels partits nacionalistes per exacerbar el sentiment de pertinença de la manera més roïna, fomentant el rebuig a l'altre adduint que som millors i que l'altre a sobre ens maltracta, la famosa desafecció es produeix en sentit invers al que anunciava Montilla: de la resta d'Espanya amb Catalunya», escriu Juan Cañestro (Esplugues).

La visió de l'adversari com una massa uniforme i manipulada és pròpia de la lògica de conflicte. ¿No hi ha grisos? Sí, n'hi ha. «Pensar que els bons (o els dolents) estan només en un costat és una de les mentides que més fàcilment calen. Però és això: mentida», aporta des de Madrid Juan Sánchez. «La ciutadania es comporta a una altura a la qual no estan els seus polítics i, generalment, es pot dialogar. Són els polítics els que polaritzen i crispen, quan haurien de fer justament el contrari», afirma Indalecio González (Mataró).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquests no són dies, òbviament,  per mirar de restar responsabilitat als polítics, però el dubte és si ara per ara encara són tan poderosos. Si mantenen la capacitat d'influència que tenien i que encara se'ls atribueix, o si el que està passant ja és una altra cosa. «És la gent, indignada amb els polítics de casa i de fora, la que ha sortit al carrer. No seguim les consignes de ningú i menys dels polítics de torn. Són ells els que han pujat al carro de la independència», diu José Miguel Rodrigo (Barcelona).

www.elperiodico.cat/ca/temes/radar