La urgència s'ajorna

Hi ha una cosa que m'agrada d'escriure aquests articles exprés postpartit: haver de canviar a última hora el to derrotista perquè l'Espanyol ha rescatat part del que semblava irremeiablement perdut quan ja s'acostava el final del xoc. Sovint és una victòria in extremis i a vegades, com ahir i algun altre cop aquest any, un empat que tal com arriba ens entusiasma com una victòria de semifinals de Champions contra el Bayern Munic a domicili.

Ja tenia a punt una lamentació, una més, per la tristesa que evidencia aquest Espanyol 2014, i les meves comissures, com acostuma a succeir quan escric en aquest estat d'ànim, esquinçaven pràcticament el terra. Llavors van arribar aquells deu minuts de locurón, amb els jugadors donant tot el que s'havien guardat la resta de partit, i el gol de Colotto, i vaig sentir que havia de fer un gir a totes les meves paraules.

En realitat, no obstant, l'únic que canvia de la reflexió necessària és que es pot fer amb una mica menys d'urgència, impaciència o taquicàrdia gràcies a aquest punt arrencat al Vila-real, però l'Espanyol dels 80 primers minuts es mereixia un pal i gairebé una sessió de psicoteràpia. Fugiré del record tòpic de Houston, però l'Espanyol té, malgrat l'empat salvífic, un problema. O fins i tot dos.

Quan la defensa comet, com a mínim, un error terrible per partit, i a la davantera li costa moltíssim acabar les jugades, és complicat tirar endavant la Lliga. Per darrere, aquestes distraccions momentànies que permeten als rivals plantar-se desmarcats davant Casilla fereixen com ganivets afilats. I a un li vénen ganes de posar-se a cridar inconveniències cada vegada que els defenses es compliquen ridículament la sortida i acaben patint per la tonteria.

Problema de fons

Al davant, produeix neguit la dificultat dels davanters d'encertar un simple xut ben dirigit a porta. Per exemple, ¿per què Caicedo no té mai la cama en la diagonal adequada?

S'entén que a Sergio González no se li relaxi la cara de vinagre i circumstàncies ni que el posin davant del millor capítol de Modern family. Amb aquesta trajectòria en la seva estrena a Primera Divisió sembla més un espectador permanent de The walking dead.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El gol de Colotto va evitar que l'equip entrés en dinàmica depressiva, aquella que tantes vegades sol acabar amb el comiat del míster. La dutxa posterior devia ser alegre, i la xerrada més tranquil·la, sens dubte. Però el problema de fons no ha desaparegut, i convindria anar-hi posant cullerada entre tècnics i plantilla i no esperar que s'agreugi més.

Abans d'acabar, donaré tot el meu suport al jugador Manu Lanzarote, que ahir va rebre una allau d'inacceptables crítiques i els habituals insults dels indesitjables que s'emparen en la impunitat de Twitter, pel simple fet d'haver reclamat el dret a decidir dels catalans. ¡Però, bé, a veure si un professional no pot expressar el seu amor per la democràcia!