La contrarevolució de l'EI

El 26 d'octubre Tunísia va celebrar les primeres eleccions legislatives segons la nova Constitució sorgida del procés de canvi polític iniciat el 2011. Era l'última esperança d'una primavera àrab que va ser aixafada a Bahrain, que es dessagna a Líbia, que no tira endavant al Iemen i que va tornar al passat a Egipte, on l'Exèrcit segueix ostentant el poder polític i econòmic i perseguint els Germans Musulmans amb l'aprovació de Riad i la condemna d'Ankara i Doha. A Síria, la primavera va desembocar en guerra civil i -davant la passivitat de la comunitat internacional- amb la presència de l'Estat Islàmic (EI) en bona part del país. A l'Iraq les protestes sunnites contra la política sectària de Nuri al-Maliki van donar ales a l'EI. En un any, el grup ha estès el seu autoproclamat califat per les províncies sunnites i ha esborrat les fronteres del pacte Sykes-Picot ocupant un territori que comprèn des de les rodalies d'Alep (Síria) a Mossul (Iraq). Així, mentre els tunisians votaven, els kurds sirians lliuraven una dura batalla contra l'EI a la ciutat fronterera de Kobane. Mentre a Tunísia es consolida la primavera àrab, al Pròxim Orient triomfa la contrarevolució.

L'Estat Islàmic, successor del grup vinculat a Al-Qaida d'Abu Mussab Al-Zarqaui, mort per un bombardeig nord-americà el 2006, va reviure amb la guerra civil siriana amb un nou nom, l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (ISIL) -ara EI- i un nou líder, Abu Bakr Al Baghdadi. Aquest va trencar amb la direcció d'Al-Qaida, que volia deixar el front sirià en mans de la seva branca local, el Front al-Nusrat, i li exigia limitar les seves accions a l'Iraq. Un any després, l'EI s'estén per l'Iraq i Síria, ocupa ciutats, vies de comunicació i jaciments de petroli, amenaça Bagdad i té el suport de grups gihadistes del Magrib, Nigèria, Líbia i el Pakistan.

És una contrarevolució no només per la distorsionada i brutal interpretació que de l'islam fa l'EI, que aplica la xaria en la seva versió més radical i antiislàmica contra els xiïtes i contra els no sunnites portant el principi del takfir -una autoproclamada avantguarda religiosa que s'exclou de l'Umma i, per tant, elimina els dolents musulmans- molt més enllà d'on havia arribat Al-Qaida, sinó perquè també utilitza el terror com a mecanisme de control i propaganda. Així, practica execucions públiques i difon per la xarxa les seves accions amb una doble finalitat: les decapitacions d'occidentals són per socialitzar el terror entre l'opinió pública mundial amb l'objectiu d'evitar una intervenció militar de la comunitat internacional; els vídeos de batalles o conquistes (com Flames of War) són per aconseguir nous adeptes i suports i per socialitzar el terror entre les poblacions ocupades o en situació de ser-ho.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

L'expansió de l'EI ha estat possible perquè la població sunnita se sent oprimida pels règims de Baixar al-Assad i de Maliki. A l'Iraq, un país destrossat per tres dècades de guerra i embargaments, la comunitat sunnita s'ha vist exclosa del poder (a Síria ho ha estat sempre) i condemnada a jugar un paper residual en el nou país sorgit de la invasió del 2003, que va sancionar la divisió entre xiïtes, kurds i sunnites. A més, l'obsessió de Riad i altres capitals de la península Aràbiga amb la formació d'un arc xiïta (Teheran, Bagdad, Damasc, Beirut) va facilitar a l'EI l'obtenció de finançament i d'armes. Ara aquests recursos provenen dels territoris ocupats: petroli (un milió de dòlars diaris); armes abandonades per l'Exèrcit iraquià (xiïta) en la seva fugida de les ciutats ocupades; confiscacions de béns i imposicions sobre les poblacions, segrestos... Una derivada inquietant és el fort poder d'atracció que té l'EI sobre les noves generacions de musulmans occidentals, que ha donat lloc a xarxes de reclutament molt actives a Europa i al fenomen dels llops solitaris.

Així mateix, les contradiccions de la comunitat internacional i dels països de la regió afavoreixen l'EI: ha estat impossible acordar com actuar a Síria; Turquia dóna suport als peixmergues kurds, però no a les milícies del PKK, molt més ben preparades; les diferències entre l'Aràbia Saudita i Qatar al voltant de les primaveres àrabs impedeixen qualsevol acord d'acció sobre el terreny... En suma, la contrarevolució pot acabar desestabilitzant el Pròxim Orient (l'EI ja està present al nord del Líban) i donant lloc a nous estats fallits. S'haurà de veure si la comunitat internacional pot frenar l'expansió i si els països àrabs són capaços d'entaular un combat que no és solament militar, sinó sobretot ideològic. Mala cosa és que els règims fonamentalistes de la península Aràbiga hagin de ser els que detinguin la contrarevolució. Catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.