Conciliació congelada

Atraure i retenir el talent femení. Aquest és l'argument que han esgrimit les grans empreses tecnològiques, Facebook i Apple, per defensar la nova mesura d'incentius al seu personal consistent a finançar la congelació d'òvuls a les seves treballadores. La mesura ha generat molta controvèrsia, i ha reobert el debat sobre les possibilitats i els límits de la conciliació, i fins a quin punt accions com aquesta fomenten la llibertat femenina o, en canvi, es converteixen en una pressió més per a les dones al servei dels interessos empresarials.

La polèmica, doncs, està servida, però per entendre-ho convé una mirada contextualitzada en l'entorn en el qual es produeix. D'una banda, cal no oblidar que la mesura sorgeix d'unes empreses que han estat també líders pel que fa a les polítiques d'ajuts als seus empleats, amb guarderies a l'empresa, ajuts econòmics pel naixement d'una criatura, cobertura de les baixes de maternitat, o bé ajudes per a l'adopció, etc. De l'altra, es produeix en un sector en què la segregació horitzontal i vertical de les dones esdevé especialment paradigmàtica: les dones en el món tecnològic són una clara minoria i, encara més, com a directives o bé ocupant càrrecs de responsabilitat. Una realitat que observem en molts altres àmbits, com l'universitari. De fet, encara avui les universitàries continuen desigualment representades en funció dels àmbits d'estudi (l'educatiu, sanitari i social estan clarament feminitzats, mentre continuen sent minoria a les enginyeries o la tecnologia). A més, malgrat que la majoria de l'estudiantat universitari sigui femení, i tot i que les noies siguin les que majoritàriament obtinguin millors expedients acadèmics, les xifres indiquen que a mesura que pugem en la jerarquia acadèmica es van perdent pel camí: només al voltant d'un 20% de les càtedres estan ocupades per dones.

El missatge subjacent en la nova mesura impulsada pels gegants tecnològics sembla partir d'una clara diagnosi: tenir una criatura és incompatible amb una carrera professional exitosa i, per tant, l'empresa posa a disposició l'opció de retardar-ne la concepció per preservar la progressió del seu personal. Només el femení, això sí. És a dir, en el cas dels homes, ser pares no es percep com un impediment per fer carrera. I la pregunta que ens hauríem de fer és: ¿per què ha de ser així?

Afortunadament, a les societats occidentals s'ha conquerit des de fa temps la igualtat formal que suposa afirmar legalment i a nivell normatiu el principi d'igualtat de drets entre homes i dones. En canvi, conquerida la igualtat formal, ens adonem que persisteixen, encara, enormes dificultats per assolir una igualtat d'oportunitats real, donades les desigualtats en les condicions i posicions masculines i femenines a la nostra societat. Parlem de desigualtats de gènere, de caire estructural i simbòlic, que són presents en diferents àmbits i contextos.

La carrera professional o acadèmica de la dona topa amb el moment de la trajectòria vital coincident amb l'edat de la maternitat. El sostre de vidre que impedeix a les dones ascendir en la jerarquia empresarial i acadèmica pren la forma de barreres, sovint invisibles, que fan molt difícil fer compatible l'èxit laboral amb l'exercici de la maternitat. El cost social és una maternitat cada cop més postergada, un descens en les taxes de natalitat i, alhora, el malestar social davant les conseqüències personals i col·lectives d'una dificultat per a la criança de les criatures, i també la cura de les persones dependents a les llars.

Fa molt temps que es parla de la importància de la conciliació personal, familiar i laboral. Però també és cert que, sovint, darrere les polítiques de conciliació s'hi amaga un supòsit que es dóna per descomptat: qui ha de conciliar és la dona. Retardar la maternitat, postposar-la indefinidament o renunciar-hi no pot ser entès com una mesura de conciliació, sinó, més aviat, la constatació de la impossibilitat de dur-la a la pràctica.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Hem de repensar, doncs, el model. La veritable conciliació va molt més enllà de mesures que facin possible solament per a la dona compatibilitzar la vida professional i familiar. Implica un canvi en l'escala de valors, un canvi sociocultural que revaloritzi el món de la vida i la cura dels altres, en equilibri amb la vida professional per a homes i dones. Únicament des de polítiques que fomentin la corresponsabilitat des d'una perspectiva de gènere avançarem cap a una societat més igualitària i cap a un augment del benestar col·lectiu.

Secretària general de la URL i professora de la FESTS Pere Tarrés-URL.