El planeta dels melancòlics

El melancòlic no és mai no es troba físicament. Sospira per un passat que ja va passar i tem que el futur sigui una versió trista del seu insatisfactori present. Posa excuses per no disfrutar. Tot li sembla una merda: la feina, si en té, i, si no, l'atur; la dificultat de portar una relació estable o la convivència. De motius per queixar-se no n'hi falten. Els seus polítics li roben i el renyen quan demana explicacions. Comprova a les xarxes socials que els seus coneguts es diverteixen.

Els avis del melancòlic van viure una guerra, i si la van perdre els van tractar institucionalment com a perdedors. Si els van obligar a posicionar-se a l'altre costat, callen per vergonya. Mai es queixen. El melancòlic no sap què és patir, perquè els seus pares el van protegir. I, no obstant, tendeix a culpar els seus pares de la seva infelicitat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ha viscut davant de les pantalles. La de la tele des de petit, la de l'ordinador. La videoconsola. El telèfon. La tauleta. Va aprendre el sexe veient-lo, la seva naturalesa és onanista. La paraula contacte, per a ell, no té connotacions físiques. És rar que el seu cos toqui un altre cos. Contacte, com a màxim, significa amic a Facebook.

Quan surt al carrer, no mira a ningú, només el seu smartphone. Comparteix les opinions d'altres per demostrar-los que és un d'ells. El GPS li indica on anar. No es planteja que gràcies a aquesta tecnologia una sonda ha aterrat en un cometa que es desplaça a 120.000 quilòmetres per hora respecte al Sol i que es troba a 510 milions de quilòmetres de la Terra, per descobrir l'origen d'aquest planeta dels simis melancòlics en què habita. ¿Què és més miraculós? ¿Que l'univers existeixi o que l'humà el desentranyi? Després d'anys de letargia, pot ser que per fi el melancòlic entengui que el present és una bona excusa per canviar-ho tot.