L'educació superior pública a Catalunya
Inflació en l'oferta universitària
El criteri de vincular subvenció a nombre de crèdits origina un insostenible excés de titulacions
Una de les tasques més importants que ha de fer un Govern en matèria universitària és procurar que l'oferta formativa d'educació superior del país sigui rica, equilibrada, competitiva i pensada en clau de servei a la societat. El dijous 29 d'octubre, la junta del Consell Interuniversitari de Catalunya va aprovar finalment que la Universitat de Lleida pogués impartir el grau de veterinària el curs 2015/2016, culminant així un procés llarg, feixuc i molt dur.
No ha servit de gaire posar sobre la taula del Govern de la Generalitat de Catalunya dades econòmiques sobre l'elevat cost que suposa per a la ciutadania finançar uns estudis en què els estàndards europeus són extremament exigents pel que fa a instal·lacions, nivell del professorat o volum de casos clínics que han de veure els estudiants. Ha estat estèril també posar de manifest que decisions com aquesta ens poden allunyar d'Europa; que països com Noruega, Finlàndia, Holanda, Dinamarca o Suècia només tenen una facultat de veterinària o que països molt més grans que Catalunya, com França, només en tenen quatre. Tampoc no ha servit de res la constatació que els darrers quatre cursos acadèmics només quinze estudiants provinents de les comarques de Ponent han accedit als estudis de Veterinària de la UAB, o l'oposició dels Col·legis de Veterinaris de Catalunya, advertint de l'error que comportarà una decisió així.
La programació del nou grau de veterinària no deixaria de ser una anècdota -amb un cost de 2,5 milions anuals- si no fos la culminació d'una política de programació universitària que no ordena el sistema d'educació superior del nostre país i que ens està abocant a una inflació de l'oferta universitària insostenible. Catalunya té en marxa prop de 450 graus i 500 màsters universitaris. Tot i això, la Junta General del Consell Interuniversitari de Catalunya va aprovar la creació de més graus i màsters per al curs 2015/2016 sense fer una anàlisi profunda prèvia de la nostra oferta.
El fet que dels 450 graus catalans, més de la meitat disposin de places lliures al setembre hauria de ser un indicador que l'oferta està sobresaturada i que abans de programar res de nou, les universitats i el Govern haurien de fer una reflexió que ens dugués a eliminar allò que no és necessari o és redundant i ineficient des del punt de vista acadèmic i social. No té sentit que ens obstinem a replicar titulacions que en alguns centres no arriben als deu estudiants d'entrada. El cost econòmic i acadèmic que això suposa no és assumible en un sistema universitari que s'esforça per assolir els estàndards de les millors universitats del món. ¿Quin sentit té que s'aprovi un nou grau en turisme quan a Catalunya ja en tenim tretze? Quin sentit té que s'aprovi un nou grau en fisioteràpia quan a Catalunya ja en tenim deu? ¿Quin objectiu hi ha darrere de tot això?
La raó l'hem de buscar en el model de finançament de les universitats públiques catalanes, basat principalment en el volum de crèdits que matricula cada universitat. A més crèdits, més subvenció. Un model que no incentiva l'excel·lència acadèmica i científica, la capacitat d'aconseguir recursos en convocatòries competitives internacionals o les polítiques d'ocupabilitat dels graduats, i que només es fixa en quants estudiants tenen les titulacions és un model inadequat.
Ateses les característiques del nostre model de finançament i donat que la disminució de la subvenció pública ha estat desmesurada els darrers anys, les universitats públiques es veuen abocades a una carrera incontrolada per programar més titulacions per captar més estudiants que ningú per poder disposar dels recursos necessaris que els permetin afrontar les seves necessitats. Això explica, per exemple, que el nostre país doni accés als estudis de Criminologia a 500 estudiants cada any, o que tot i tenir una de les taxes de facultats de Medicina per milió d'habitants més altes del món, encara alguna universitat vulgui crear-ne una de nova.
¿A què ens porta aquesta política? A la irracionalitat. Programar molt no fa millor la Universitat; al contrari l'obliga, entre d'altres coses, a haver d'adoptar polítiques de professorat orientades a assumir un volum de docència considerable fent un ús excessiu de figures contractuals amb salaris molt baixos, en lloc d'apostar per altres molt més vinculades a la recerca i a la generació de coneixement.
Notícies relacionadesCatalunya formarà més veterinaris a costa de formar menys enginyers o menys bioquímics. La població ha de tenir ben clar que els seus impostos no hauran contribuït a formar-los millor, que els seus impostos s'utilitzaran, simplement, per formar-ne més, afegint encara més dificultats a les que ja tenen per incorporar-se al mercat laboral.
Vicerector de Professorat i Programació Acadèmica de la UAB.
