Intangibles
Ningú pot negar l'evidència científica que mostra la influència dels factors socioeconòmics en la salut de les persones. Per això, a ningú hauria de sorprendre que la salut dels ciutadans catalans s'hagi ressentit per haver passat entre el 2006 i el 2013 d'una taxa de desocupació del 7% al 21,8%, d'una taxa d'atur juvenil del 14,7% al 50,7%, o d'una taxa de desocupació superior als dos anys del 2,5% al 7,6%. O pel fet que s'hagi arribat al punt que el 62% de desocupats no percebin cap subsidi; que la diferència de rendes entre els més rics i els més pobres hagi passat d'un diferencial del 4,6% al 6,5%, o que les persones que viuen per sota del llindar de la pobresa hagin crescut del 17,2% al 20,1%.
En aquesta línia, és preocupant que sigui especialment entre la població desocupada de llarga durada on s'observin per exemple un increment del tabaquisme, una prevalença de consum de risc d'alcohol més elevada, un increment en les hospitalitzacions per intent de suïcidi o en la prevalença de risc de patir patologies mentals o una pitjor valoració en l'estat de salut percebut.
Com diria Magritte, aquestes no són dades estadístiques. Estem parlant del dret a la salut o a la integritat física i moral. Això és, de drets subjectius que protegeixen els ciutadans no solament en la seva condició de persones, sinó també en la seva condició de treballadors... encara que estiguin desocupats.
I aquesta realitat ha d'interpel·lar les empreses i els poders públics perquè adoptin mesures reparadores, però també i fonamentalment preventives.
¿Som conscients de com s'acomiada en algunes empreses? ¿Més enllà dels responsables en recursos humans que són sensibles a les qüestions relacionals (que afortunadament n'hi ha), els encarregats de notificar els acomiadaments saben fer-ho de manera correcta? ¿Van més enllà dels consells procedimentals que els han recomanat els seus advocats i gestionen humanament la desvinculació laboral? I no m'estic referint al fet d'entrar en l'artifici que magistralment retrata la pel·lícula de Jason Reitman Up in the air. ¿O és que no forma part de les més elementals obligacions en matèria de prevenció de riscos laborals que l'acte d'acomiadar, en lloc d'agreujar l'impacte per la pèrdua del lloc de treball, procuri esmorteir-lo? ¿És sostenible, o admissible, un sistema en què ens hem limitat a patrimonialitzar l'acomiadament, atribuint-li simplement un valor econòmic que desconeix absolutament el valor social del treball i la gran influència que té sobre el desenvolupament personal i social?
Notícies relacionadesI en relació amb els poders públics, ¿com pot abordar-se amb serietat qualsevol política activa d'ocupació que no contempli la dimensió salut i que no treballi prèviament d'una manera intensiva les resistències emocionals que bloquegen el treballador en la recerca de feina? O, pitjor, que sancionin el treballador perquè no accepta seguir determinades accions d'orientació o formació que, segons com es plantegin, poden convertir-se en un altre factor estressant.
En èpoques de crisi, parlar de prevenció pot resultar una frivolitat per als que pateixen miopia social o addicció a la contingència. Però, ¿com pretenem créixer si som una societat malalta que no entén que val més prevenir que curar?
