Els cavallers gihadistes
¿Per què joves musulmans se'n van a lluitar a la guerra de Síria? A l'hora de buscar respostes, s'acostuma a donar-ne la culpa a les societats europees (que no han integrat bé), a les mateixes comunitats musulmanes a Europa (que no s'han integrat bé), o a les xarxes de captació islamista (que sí que sembla que resulten efectives a l'hora de desintegrar i desvincular aquests joves dels seus àmbits familiars i socials). ¿Què és el que ha fallat perquè passi això? ¿Potser es pot atribuir tot plegat a un dèficit d'integració social? ¿O potser ja hem donat per bo que els musulmans són fanàtics per naturalesa? Quan s'acumulen les preguntes, és un símptoma que les respostes que havíem donat fins aquest moment ja no ajuden a comprendre el que passa.
L'Estat Islàmic ofereix dos components substancialment diferents respecte a altres exemples del gihadisme internacionalista: per una banda, el fet que impliqui famílies senceres que busquen viure plenament sota les normes de la llei islàmica. I per l'altra, la incorporació de joves des d'Europa i altres països musulmans que atenen a la crida de defensar l'islam dels seus enemics interns i externs.
Però en aquest cas, el que és singular és que molts d'aquests joves ja no accedeixen a aquesta via militant a través de les habituals xarxes de captació, sinó mitjançant un procés d'autoconvicció, sense que hi participin pares, imams o amics. La pantalla de l'ordinador és la porta al món digital en què probablement molts joves se senten més de gust que en el món analògic, i que els proporciona el suficient per implicar-se en la utopia que proposa l'Estat Islàmic.
Notícies relacionadesQueda clar que internet i les xarxes socials són un instrument de radicalització política i identitària, però el que és interessant en aquest cas és que, juntament amb la propaganda doctrinal a la qual fàcilment accedeixen aquests joves, s'incorporen tota una sèrie de referents visuals i estètics més propis de la cultura dels videojocs i els relats fantàstics. Des de fa un temps, els analistes de seguretat intenten descobrir la influència de tots aquests referents a l'hora de decidir militar al gihad. Ja ningú es radicalitza llegint l'Alcorà, sinó jugant a un videojoc bèl·lic, el principal trofeu del qual és decapitar el contrari. Això no té res a veure amb la idea, anteriorment suggerida pels serveis d'intel·ligència, dels anomenats llops solitaris, una espècie de terrorista fred i calculador, com un heroi fílmic a l'estil Jason Bourne. Ara s'ha de parlar de l'estètica gòtica que recrea el mite de Saladino durant les croades, en què les espases tornen a ser enarborades com les noves armes del cavaller gihadista, que també pensa que la força l'acompanya.
La violència pot despertar de cop i volta aquests joves de la seva ficció, o potser els hi pot acabar enfonsant encara més. La qüestió que ens queda per resoldre és per quin motiu aquests joves musulmans europeus desitgen convertir-se en herois i deixar de ser uns perdedors. I abans del game over.
